Golejada als estigmes

Fa un fred que pela al camp descobert de futbol 7 de la Zona Esportiva de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, i Lola Santiago aprofita gairebé al màxim la caputxa de l’abric. “Soc dona, gitana i m’encanta el futbol, i ningú m’impedirà que gaudeixi de la meva passió. Des de petita he practicat aquest esport a l’escola i al carrer, i no m’importava ser l’única nena ni m’afectaven els comentaris que em fessin. Així que no pots ni imaginar-te l’orgull que sento de formar part d’un equip de gitanes”, confessa.

El CF Tramontana, que competeix al grup 4 de futbol 7 amateur, és el primer equip federat amb jugadores d’ètnia gitana de l’Estat. “Hi ha qui ens diu que, com que som gitanes, hauríem d’estar casades amb 16 anys o que robarem les pilotes… Arrosseguem molts estigmes que cal erradicar”, afegeix la Lola.

A Samara Leria les bajanades també li entren per una orella i li surten per l’altra. “De petita jugava a futbol, però quan em vaig fer gran vaig deixar-ho perquè em feia vergonya. Ara gaudeixo entrenant-me i competint amb un grup especial que es fa estimar”, afirma satisfeta.

L’entrenadora Elisabeth Navarlaz arriba a les instal·lacions acompanyada de les seves filles, l’Eli i la Valeria, a qui ha anat a recollir a l’escola. “Tant de bo alguna d’aquestes jugadores arribi lluny. Seria un orgull que ho aconseguís una futbolista gitana i de la Mina”, desitja, en veu alta, Navarlaz, que no va tenir la sort de jugar en un equip del barri –perquè no n’hi havia– i va haver de fer-ho al CE Sant Gabriel o al Bon Pastor.

La fundació

L’alma mater del projecte és Toni Porto (Jerez de la Frontera, Cadis, 1967), que, a finals dels 80, va aterrar a la Mina. Al barri es va enamorar de l’Adela, amb qui ha tingut tres fills (el Manolo, el Jose i l’Antonio). És avi de nou nets. Quan el Manolo i el Jose jugaven, amb totes les despeses pagades, al CF Damm, Porto va decidir fundar el CF Tramontana perquè els amics dels fills també tinguessin l’oportunitat de jugar a futbol.

Han passat 24 anys i Porto conserva intacta la passió i l’esperit altruista. Li brillen els ulls parlant de l’entitat: “En aquest club eduquem a través de l’esport, no acceptem les paraulotes ni que s’empipin per ximpleries i estem pendents que els nens i les nenes vagin al col·legi. Si no ho fan, saben que no podran continuar amb nosaltres”. L’entitat ha canviat i canvia moltes vides.

“El cinema quinqui, com el d’El Torete o El Vaquilla, no va ajudar gens el barri, on, com a tot arreu, hi ha gent bona i gent dolenta”, denuncia Porto, actor que, des del seu debut a El último baile de Carmen Amaya, ha sortit a sèries com Al otro lado, de Berto Romero, o a pel·lícules com El Rei Peret, el seu últim rodatge.

Toni Porto va fundar l’entitat perquè els amics dels seus fills juguessin a futbol

L’extrem Ester Gómez podrà presumir tota la vida d’haver estat la primera golejadora del primer equip federat amb jugadores gitanes de l’Estat, en el triomf contra el CF Valldoreix (4-1), el 7 d’octubre del 2023. Gómez, que desprèn lideratge i seguretat, recorda com fa temps els nens anaven a buscar-la a casa perquè anés a jugar a futbol amb ells. “A mi, que era una nena! Sempre he estat enamorada del futbol, que és ple de valors com el respecte o la humilitat, i que et pot regalar una gran família. El millor d’aquest equip és que cada una aporta una peça que ens complementa”, enraona Gómez.

És un grup en creixement, perquè hi ha noies que no havien jugat mai a futbol o ho havien fet poc. Creat el setembre passat, l’equip ha guanyat en confiança a la gespa i en complicitat entre les jugadores que, en paraules de l’entrenadora, “necessiten gestionar més les emocions i, a poc a poc, també llegir les situacions millor”. Sap com motivar-les, exigir-les i felicitar-les.

Els progressos són evidents. A la primera volta van perdre per 7-1 contra la UE Rubí, a qui el passat 13 de gener van superar per 4-3 i contra qui havien d’haver començat el curs. El CF Tramontana va haver d’ajornar el partit perquè no tenia prou diners per pagar les fitxes.

El cost de les fitxes federades va de 120 a 130 euros i l’arbitratge costa entre 70 i 80. L’ajuda de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs cobreix escassament la quarta part del pressupost anual del CF Tramontana, que té tres equips federats (el futbol 7 femení amateur i un benjamí i un aleví masculins). “Necessitem que alguna empresa ens esponsoritzi. Aquest és un barri amb moltes necessitats i els nens i nenes no paguen quota, més aviat una quantitat simbòlica, i si un mes les famílies no poden pagar, ho acabo posant jo”, exposa Porto.

Emilia Moreno no perd el carisma ni amb dècimes de febre: “A mi l’esport mai m’havia cridat l’atenció i em feia mandra. Si volia sortir a córrer, em vencia el fred. L’any passat vam encetar un projecte per fer esport al barri i ens vam acabar centrant en el futbol, que ara m’encanta”, confessa Moreno. Aquell equip va ser l’embrió del futbol 7 amateur del CF Tramontana, que s’ha creat gairebé des de zero.

Molt empàtica

Des que Alejandra Martín va començar a xiular partits és molt més empàtica amb el col·lectiu arbitral com a jugadora. Abans s’empipava més quan li feien una falta. “Ara em tranquil·litzo perquè sé que no és agradable que et qüestionin una decisió. Qui xiula només té dos ulls i se li poden escapar detalls. A més, si l’àrbitre no t’ha assenyalat la falta, no ho farà per molt que et queixis”, exposa l’Alejandra.

La seva germana bessona, Claudia Martín, és una enamorada del futbol i del ball, i mai s’avorreix. És pura energia: “M’encanta compartir el que sé. Crec que tinc traça ensenyant, i per això vull ser professora. Ah, i per què no, actriu de Hollywood… [Riem]”.

L’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs “cobreix escassament la quarta part del pressupost”

Alison Medina somriu amb els ulls i es retrata com una “extravertida molt boja” que està enamorada de l’esport: al seu país, Honduras, ha practicat bàsquet, futbol i boxa. “No m’ha costat gaire adaptar-me a aquest grup i a les companyes, que són molt amables i molt bones persones i jugadores”, comparteix.

Medina va anar a provar a l’equip convençuda per la seva amiga Manuela Galvis. La colombiana té un gran poder de persuasió. “Quan jugava a l’Atlético Nacional vaig patir tres esquinços de turmell, tots tres a l’esquerre, i em van dir que no podria tornar a jugar. Fa poc m’han fet proves i la doctora em va assegurar que ja estic curada. Soc molt feliç”, celebra Galvis.

Laia Ramos se sent “lliure” jugant a futbol. El pare, entrenador, li ha transmès la passió per “aquest esport tan bonic”. “Des de ben petita he vist partits i amb 10 anys vaig començar a jugar al col·legi. A molts companys els va sorprendre veure’m amb unes botes de futbol només perquè era una nena”, recorda la Laia.

“Tinc ansietat, i conviure i esforçar-me amb les companyes fa que estigui més activa, no pensi tant, desconnecti i em superi a mi mateixa. Aquest grup és terapèutic”, agraeix la defensa Jessica Ortega.

A l’últim fitxatge, Yamila Piedra, li encanta defensar, i els seus ulls, molt ràpids, es queden amb el detall més petit: “M’hauria encantat començar la temporada, però no ho vaig poder fer. L’espera se m’ha fet llarga”.

Comença l’entrenament i al camp hi ha David Ramos, l’altre entrenador, que sembla inesgotable i va d’un lloc a un altre: “El pròxim rival és un equip molt ràpid. Vull que la pilota vagi de pressa… Així, així… Què busco? Qualitat, qualitat i qualitat!”. “Som-hi, som-hi! Aquest és el camí!”, intervé la tècnica Elisabeth Navarlaz.

Després de jugades assajades i d’un bon nombre d’exercicis, acaba l’entrenament. Algunes jugadores, però, continuen corrent i jugant una bona estona, abans d’acomiadar-se alegres i esgotades. És quan Ramos, ja més tranquil, enraona sobre el full de ruta: “La intensitat és el més important d’un entrenament, on cal deixar-se l’ànima i estar amb els ulls i les orelles ben oberts. Sé que de vegades algunes jugadores em miren i pensen que soc un exagerat. Jo només vull que creixin dins i fora del camp, i això les farà gaudir encara més”. Les jugadores frueixen a la gespa. Ja no s’entrenen dos dies a la setmana, sinó tres.