Els metropolitans de Pedro Sánchez

La XV legislatura espanyola ha suposat la incorporació de quatre polítics metropolitans al govern. Analitzem qui són els dos ministres i els dos secretaris entrants i ens fixem en quina ha estat la seva trajectòria fins a arribar al càrrec. Per què hi ha una representació metropolitana tan baixa a Madrid?

Es poden comptar amb els dits d’una mà. Els polítics metropolitans al capdavant de ministeris o de secretaries d’Estat del nou govern de Pedro Sánchez són només quatre d’una cinquantena. Es tracta del socialista Jordi Hereu, que ha estat nomenat ministre d’Indústria; del polític de Sumar Ernest Urtasun, que és ministre de Cultura; d’Eva Granados, del PSC, que és secretària d’Estat de Cooperació Internacional; i de Jordi Martí Grau, dels comuns, que lidera la Secretaria d’Estat de Cultura. Aquí acaba la llista, que si fos catalana s’hauria de completar amb el reusenc Francesc Vallès, que exerceix de secretari d’Estat de Comunicació. No obstant això, i més enllà dels noms, quina és la trajectòria d’aquests polítics? Què han fet abans d’arribar a Madrid? Com és fer política i viure a la capital espanyola? Així són els quatre metropolitans de Pedro Sánchez i aquests són els motius pels quals són tan pocs.

Currículums

Hi ha alguns noms com el de Jordi Hereu (1965) que no necessiten presentació. El polític socialista va ser alcalde de Barcelona entre el 2006 i el 2011, i era regidor a la ciutat des del 1999. Un cop va abandonar el ple municipal va ser substituït precisament per Jordi Martí Grau, que aleshores formava part del PSC. Després del seu pas per l’alcaldia de Barcelona, Hereu va dedicar-se al sector privat, fundant firmes com Barcelona Plataforma Empresarial o Fledge. També va estar als òrgans de direcció d’Agbar i va formar part de la direcció d’Aena.

Ernest Urtasun (1982) és un polític de carrera format en Economia i Relacions Internacionals. Amb 15 anys va començar a militar a Joves d’Esquerra Verda i des d’aleshores la seva vida ha girat entorn de la política, ininterrompudament. Va ser secretari de l’aleshores eurodiputat d’ICV Raül Romeva, diputat al Parlament Europeu des del 2014 fins al 2023, portaveu d’ICV el 2016, membre de Catalunya en Comú l’any següent, portaveu de la coalició Sumar des del 2023 i, finalment, ministre.

Per la seva banda, la socialista Eva Granados (1975) va ser durant un temps una cara molt reconeguda a la política catalana. Des del 2010 i fins al 2021 va exercir com a diputada al Parlament, i el 2015 va ser la número dos, per darrere de Miquel Iceta, de la llista del PSC a les eleccions catalanes. El 2021 va convertir-se en senadora a Madrid i fins al 2023 va ser portaveu dels socialistes a la cambra territorial. Granados va estudiar Ciències Polítiques, és de Pallejà i ha estat molt vinculada a la política del Baix Llobregat.

De la cinquantena d’alts càrrecs que conformen el nou govern de coalició de Pedro Sánchez, només cinc, dos ministres i tres secretaris d’Estat, són catalans

Finalment, Jordi Martí Grau (1965), abans que el novembre fos nomenat secretari d’Estat per Ernest Urtasun, portava tota la seva vida política vinculat a l’Ajuntament de Barcelona. Primer com a regidor del PSC, entre els anys 2011 i 2014, i després amb els comuns, des del 2019 fins al 2023. En aquesta darrera etapa es va convertir en un dels homes forts del partit d’Ada Colau i va arribar a ser primer tinent d’alcaldia. A més, va ser gerent de l’Institut de Cultura de Barcelona del 1999 al 2013.

Vida a Madrid

Com és fer el salt a la vida política de la capital espanyola? Des del Línia ens hem posat en contacte amb Eva Granados i Jordi Martí Grau perquè ens expliquin què ha significat per a ells aquest canvi.

Martí Grau acaba d’aterrar-hi i, segons diu, va ser el mateix ministre qui va telefonar-li per oferir-li el càrrec. “Amb l’Ernest no ens coneixíem gaire, perquè ell havia estat a Brussel·les i sempre que ens reuníem era a través de pantalles, però era fàcil de veure que tenim una manera similar de fer”, explica. Quan Urtasun va requerir-lo, ell va creure que era el moment de deixar la política a Barcelona. “Hi ha vegades que t’ofereixen coses que van en contra del moment personal que tens, però en aquest cas m’encaixava, perquè volia treballar en un altre ecosistema i perquè els meus fills ja són fora de casa”, diu. Ara ha llogat un pis a Madrid i entoma la nova etapa com un repte, tot i que té una llarga experiència en l’àmbit cultural.

Quan parlem ja porta uns mesos a Madrid, i tot i que confessa que l’atrau, sap que algun dia tornarà a treballar a Barcelona. “Són ciutats molt diferents. Madrid està feta amb gent que ve de tot arreu i és més fàcil trobar-hi espais de relació o d’amistat amb gent nova”, relata. Així, Martí Grau parla de dues ciutats: la del poder i la popular. “Els tòpics es noten, i és cert que hi ha un Madrid amb una forta concentració de poder polític i mediàtic, el de la llotja del Bernabéu i Florentino, però també ho és que hi ha una ciutat molt popular”, assenyala l’exregidor. És per això que, tot i la intensa feina que té, diu que li agrada anar passejant i recórrer “el Madrid dels barris”.

Granados va arribar a la capital fa una mica més de tres anys per convertir-se en senadora. Amb tot, el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, i el president del govern li van demanar que es fes càrrec de la Secretaria de Cooperació Internacional. La feina, diu Granados, “és molt intensa” perquè gestiona un pressupost elevat que es destina a la cooperació i al desenvolupament, i a més l’obliga a viatjar. En aquest sentit, considera que la distància entre el que feia abans i el que fa ara és força notable. “Una cosa és aconseguir que es voti una llei i l’altra impulsar polítiques per mirar d’erradicar la desigualtat al món”.

Xavier Godàs: “Les dinàmiques de l’estat espanyol fan que els polítics catalans a Madrid amb alts càrrecs estiguin més condicionats i vigilats i els passin més comptes”

Quan l’entrevistem està a punt de marxar a Colòmbia. Per això apunta que, tot i tenir marit i un fill, amb aquesta feina és “quasi impossible tenir la vida organitzada”. En el seu cas, ja fa temps que va decidir llogar un pis a Madrid, però no ha deixat mai de tornar a la metròpoli. “Vaig i vinc, perquè tinc molta relació amb el Baix Llobregat, i hi tinc part de la família”, afirma. “Trobo a faltar la platja, i quan vinc sempre vaig a Castelldefels per veure el mar”, conclou.

Poca presència

L’actual govern espanyol compta amb 21 ministres. Dos són catalans, com ja hem dit. La comunitat autònoma que més càrrecs d’aquest rang aporta és la de Madrid, seguida del País Valencià (3) i de Castella i Lleó (3). Des de la Transició, d’entre els gairebé 240 ministres que ha tingut l’estat espanyol, la presència de ministres catalans ha estat reduïda. Una mica més d’una vintena de persones d’aquí han tingut una cartera ministerial, i d’aquestes, 18 havien nascut o tenien una forta vinculació amb la regió metropolitana. Sorprèn, a més, que les legislatures del Partit Popular només hagin tingut quatre ministres catalans. Certament, els socialistes sempre han estat més sensibles amb el fet diferencial metropolità i han incorporat figures polítiques com Carme Chacón, Narcís Serra, Joan Clos o Ernest Lluch.

Veient aquestes xifres, la pregunta és òbvia: per què hi ha tan poca presència metropolitana al govern de l’Estat? Granados assenyala que, en realitat, es tracta d’una situació que no representa el que de debò hi passa. “Hi ha molta gent catalana als ministeris. De fet, al d’Exteriors es parla sovint en català”, assevera. Tanmateix, reconeix que trencar amb les dinàmiques de centralitat que té Madrid “és complicat”, i si el govern és a la capital, és normal que molts dels seus representants siguin d’allà.

Per al sociòleg i ara alt càrrec del Govern de la Generalitat Xavier Godàs, les claus d’aquesta manca de representació de metropolitans i catalans a les altes estructures de l’Estat té a veure amb dos factors. Per una banda, considera que això es relaciona amb el mateix sistema polític català. “El territori és capaç de preservar el capital polític i les aspiracions dels polítics, a diferència d’altres regions d’arreu de l’Estat”, afirma. Es refereix al fet que la singularitat del sistema polític català fa que un polític metropolità, per exemple, vegi amb bons ulls quedar-se al Parlament perquè ho considera un triomf. “N’és un exemple clar Salvador Illa, que era ministre de Sanitat i va tornar a Catalunya com a cap del PSC”, diu.

Per contra, amb l’excepció del sistema polític basc, els polítics de la resta de regions de l’Estat tenen més ambicions a Madrid. Són casos paradigmàtics els del País Valencià i Galícia, comunitats que històricament han aportat molts alts representants a les estructures estatals. Al sistema polític català, per tant, es pot fer carrera perquè està prestigiat i perquè permet “locutar amb l’Estat”. Això es veu clarament amb ERC i Junts: els seus polítics sempre preferiran ser diputats al Parlament que al Congrés.

Per altra banda, Godàs també considera que hi ha un altre motiu que explica la poca presència de polítics catalans a Madrid. “Les dinàmiques de l’Estat fan que els polítics catalans estiguin més condicionats i vigilats”, diu. “Els passen més comptes”, sentencia. Parla, doncs, de la manca de confiança que hi ha a la capital espanyola cap a la plana política de Catalunya. Certament, se’ns fa estrany pensar en un polític català ocupant la posició de poder més important del govern espanyol. De fet, fa 150 anys que això no passa. Va ser amb Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall, que van ser presidents del govern durant la Primera República. De moment, no sembla que aquesta situació hagi de repetir-se en el futur.

Els que van ser-hi

Uns hi entren i altres en marxen. La darrera legislatura va batre un rècord pel que fa al nombre de polítics metropolitans a les més altes institucions de l’Estat. Concretament, van ser cinc ministres i una presidenta del Congrés, Meritxell Batet, que actualment continua sent diputada a Madrid. Per tant, ni José Luis Rodríguez Zapatero, ni Felipe González ni encara menys el PP, que en tota la seva història només ha tingut quatre ministres catalans, han superat el nombre d’alts càrrecs d’aquí de l’executiu de Sánchez, sempre apuntalat per forces com Podem i els comuns, que hi han aportat els seus propis ministres metropolitans. Caldrà veure si en l’actual legislatura que comença se superarà la xifra.

Qui són els ministres que van formar part de la XIV legislatura i que a la XV ja no tenen cartera? Parlem dels socialistes Salvador Illa, que va exercir de ministre de Sanitat; Miquel Iceta, que va ocupar el Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, primer, i el de Cultura i Esport, després; i Raquel Sánchez, que va deixar l’alcaldia de Gavà per convertir-se en ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana. Pel que fa als ministres metropolitans de l’òrbita dels comuns i Podem, hi trobem Manuel Castells, que tot i no haver nascut a la metròpoli sempre ha tingut una relació estreta amb Barcelona i que va ser ministre d’Universitats, i Joan Subirats, que el va substituir en el càrrec.

Alguns d’ells encara continuen a la vida política i altres ja n’han sortit. Illa és, segurament, el que més tenim al cap, perquè segueix a la primera línia mediàtica com a líder del PSC a Catalunya. Tanmateix, Iceta i Sánchez tampoc han deixat la política. El que va ser líder dels socialistes catalans ha marxat a París per convertir-se en l’ambaixador d’Espanya davant la Unesco, un càrrec pel qual, segons el portal Sueldos Públicos, podria cobrar més de 140.000 euros anuals. Sánchez ara és presidenta de la xarxa pública d’hotels Paradores, on percebrà 200.000 euros anuals.

Per la seva banda, Subirats i Castells s’han retirat de la primera línia política i han tornat al camp del pensament. Subirats és president d’honor del think tank dels comuns Fundació Sentit Comú, mentre que Castells escriu columnes a la premsa i l’any passat va publicar el seu llibre Testimonio. Viviendo historia, on fa un repàs de les transformacions socials des del Maig del 68 fins al segle XXI.