L’amenaça del feixisme és ara un fenomen mundial. Acabem de veure al Brasil la victòria del militarista Jair Bolsonaro; l’autoritarisme hongarès de Viktor Orban; l’ascens del Front Nacional de França, dirigit per Marine Le Pen; Pegida i AfD d’Alemanya; i el Partit de la Llibertat d’Àustria. A aquest selecte grup cal afegir-hi la cheerleader i animadora de vetllades Donald Trump, actual president dels EUA.
Tots ells han aconseguit arribar al poder amb amplis marges de vots emprant un discurs populista de retòrica dictatorial, masclista i descaradament xenòfob. Tots ells, amb un marcat accent patriòtic radical i, sense que es noti descaradament el tuf d’ultradreta (almenys de portes enfora) apliquen, amb la col·laboració i esponsorització directa de les elits neoliberals, un mètode per arribar al poder. El control d’aquest poder sospito que es porta a terme, de forma més o menys dissimulada, pels mateixos promotors. Steve Bannon, assessor de Trump i l’home del disseny de les polítiques de comunicació de la ultradreta mundial, recorre nacions dient que és necessari passar de països de proletaris a països de propietaris. Bannon sosté la necessitat d’exterminar l’Estat i eliminar l’adoctrinament universitari que, segons el seu parer, és marxista.
Aquest auge feixista preocupa a Europa. Recentment el Parlament europeu ha aprovat una resolució reclamant la il·legalització de les fundacions i associacions que exaltin el nazisme i el feixisme alhora que reclama la retirada de la simbologia d’enaltiment de l’Alzamiento Nacional, la Guerra Civil i la dictadura de Franco.
Així, sembla que el nostre benvolgut Parlament europeu s’ha adonat que un dels membres del club no només no ha fet la neteja de sota la catifa (parlem de molts anys de brutícia), sinó que segueix omplint-la de porqueria. I és que és manifest que en l’ecosistema de la pell de brau tenim uns partits polítics que són genèticament uns busca-raons: PP, Cs i Vox. No cal massa imaginació per vincular-los amb grups d’ultradreta que banalitzen el nazisme titllant les manifestacions independentistes d’exhibicions filonazis, el nostre president Quin Torra de supremacista i l’escola catalana d’adoctrinadora.
La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que considera que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just després de passar sis anys i mig a la presó, i el vodevil judicial que hem viscut amb les sentències contradictòries en el cas dels impostos a les hipoteques per part de la sala tercera del Tribunal Suprem, han deixat en evidència el poder judicial de l’estat espanyol. Em pregunto com casen les recents reclamacions d’Europa amb la presència d’una cúpula del poder judicial que no té i mai no ha tingut valentia o capacitat (PSOE), o bé no ha volgut ni s’ha plantejat mai (PP, Vox, Ciutadans), trencar amb una tradició judicial franquista que arrosseguem des de la transició. Una transició que potser encara hem de fer. Demòcrates insensats: tot està per refer!
El descrèdit de l’alta judicatura per les ingerències polítiques en les resolucions judicials i per les designacions de les cúpules dels tribunals Suprem o Constitucional és un llast que un país democràtic no pot tolerar.
