Sense cap mena de dubte, el veritable malson d’Europa és Espanya, per la qual cosa els catalans farem bé de fugir ne quan més aviat millor. On s’ha vist un estat, un país en què, en relació amb la dramàtica qüestió dels desnonaments, es maltracta el ciutadà, es deixa a la gent ambmés dificultats, al carrer i, a més, s’incompleix la legislació europea. Malauradament, això també ho patimels catalans i és unmotiumés per tocar el dos d’una Espanya que està en un procés d’esdevenir un autèntic “estat pàtria”, en què els abusos de totamena i les atzagaiades antisocials estan a l’ordre del dia . Ara i aquí, és una necessitat urgent esdevenir una República, al marge de l’òrbita de Madrid.

No podem formar part d’un estat que, a més ser el veritable malson d’Europa, ostenta el rècord de ser de les economiesmenys productives del continent europeu, però que encara s’entesta en seguir construint línies d’AVE en determinades zones, en què el nombre de passatgers serà irrisori. No podemformar part d’un Estat en què la democràcia és de molt baixa qualitat i, en què el fantasma de l’autoritarisme irracional i, fins i tot el colpisme, cada dia treuenmés el cap. En definitiva , estemcarregats de raons per continuar avançant cap a l’alliberament nacional.

Ha arribat l’hora, per motius d’autoestima col·lectiva, de prémer l’accelerador i fer realitat aquest “viatge a Ítaca; la qual cosa només es consolidarà de debò trencant definitivament amb el que significa, avui en dia, el pitjor malson d’Europa, que és l’Estat espanyol.

En aquests moments és primordial fer créixer lamoral de combat. Cal incrementar el compromís, individual i col·lectiu, amb els afers públics. És necessari sortir del nostre cau postmodernista i començar a implicar-nos de veritat en les tasques de la “res pública”, les quals, en aquest moment històric, no són altres que aconseguir la sobirania plena, a través de la democràcia integral; és a dir, exigir als nostres representants polítics una consulta que permeti els catalans posar en pràctica el dret a decidir i, d’aquesta manera, alliberar-nos de la cotilla espanyolista. I tot això, no és més que una necessitat vital de supervivència col·lectiva: social i nacional.

Per Josep Maria Loste Romero

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram