Enviar Walter Matthau a la banqueta i que comenci a escalfar per la banda Matthew McConaughey, però, compte, el d’abans de True detective. S’ha acabat el mal humor i el pessimisme. Visca l’eufòria, però no la conduïda per TV3, sinó aquella exultació outdoor que portava els hippies amb DO Califòrnia a agafar-se de la mà i baixar muntanya avall fent saltirons i saludant el sol. Aquest és el meu propòsit per a l’any nou, que ja està a la cantonada murmurant amb to desafiant “a qui no vol brou, tassa plena”.
Portem un 2022 molt tòxic, ple de desgràcies, mal ambient i crispació. I, si no, pregunteu-ho a Matías Prats, que fins i tot està perdent l’efecte Kame Hame Ha dels seus acudits davant el pèrfid atac de les notícies escabroses. Per això, cal fer la volta al mitjó i omplir el mig got buit encara que sigui amb la limitada efervescència de l’esperança o amb un raig d’inconsciència.
Fora les males notícies sobre guerres, pandèmies, torsos trobats al contenidor, divorcis de famosos o segrests de lloros. A partir d’ara, només good news, que, malgrat que costi de creure, n’hi ha si ets capaç d’abstraure’t del bombardeig informatiu i passar el sedàs a la recerca d’un bri lluent de bon rotllo entre tanta notícia fangosa.
D’acord, fa basarda veure que el Tricicle s’acomiada, que Serrat plega i que Rosa Díez torna, però hi ha llum al final de túnel i no és el centelleig de Snoop Dogg fumant-se un porro. Hi ha molts exemples que demostren que –ara sí– tot anirà bé, però, per no provocar una sobredosi d’endorfines, només n’anomenaré tres de molt recents: 1) un fàrmac contra el càncer de pàncrees creat a casa nostra –el medicament, no la malaltia– aconsegueix frenar tumors avançats; 2) un grup de científics nord-americans han aconseguit produir una fusió nuclear capaç de generar energia neta, barata i potencialment inesgotable; i 3) l’Àrea Metropolitana de Barcelona invertirà 50.000 euros per ensenyar adults a anar en bicicleta. Ho veieu? No era tan difícil!
Cal omplir el mig got buit encara que sigui amb la limitada efervescència de l’esperança o amb un raig d’inconsciència
He buscat a AliExpress un aparell amplificador de bones notícies, però es veu que encara no l’han inventat, així que haurem de seguir fent la recerca en mode manual. O potser la solució no és discriminar allò que et posa de mala lluna, sinó intentar ser immune a base de rebre males vibracions fins que al teu cos li rellisqui. Si, als països nòrdics, els pares deixen els seus bebès fent la migdiada al carrer a -10 o a -15 graus perquè s’acostumin a dormir en qualsevol entorn i evitar que es contagiïn dels refredats d’altres nens, també podríem passar-nos el dia llegint OK Diario, veient Trece TV i escoltant la COPE per enfortir el nostre sistema immunitari independentment de si la cosa està realment fatal o no. ¡No hay dolor!
Sempre he admirat aquell senyor assegut sota un para-sol enmig del caos que sortia a la portada del disc Crisis? What Crisis? de Supertramp. Potser el món s’enfonsa, però ser feliç és una actitud. Per favor, permeteu-me ser un Sim gaudint d’un còctel dins del jacuzzi encara que a la cuina hi hagi una plaga de mosques sobrevolant caixes de pizza mig plenes i l’autobús que porta a la feina estigui a punt de marxar.
Qui practica a la perfecció l’art de l’abstracció és Elon Musk: si uns periodistes parlen malament d’ell a Twitter, bloqueja els seus comptes encara que treballin a The New York Times, a The Washington Post o a la CNN i, morta la cuca, mort el verí. Això és tan arriscat com si, posats a imaginar ingerències, uns jutges pretenguessin derogar una llei abans que s’hagi aprovat. O que un inspector de treball posi una multa per sexista a un forner per penjar un anunci laboral demanant un mestre pastisser i dependentes.
El meu desig és que aquest Nadal no siguem el Grinch enfadat amb el món, ni comencem l’any com Michael Douglas acaba a Un dia de fúria. És millor que –malgrat el mal temps– rememorem aquella mítica escena de la pel·lícula Avanti! en la qual els dos protagonistes es relaxen banyant-se despullats a la mateixa platja que ho feien els seus respectius pare i mare, sense que els afecti el cúmul de despropòsits que han patit des que han arribat a l’hotel. En aquell precís moment és quan pregues que el pobre Jack Lemmon sigui afortunat almenys per un breu instant, sense que cap Walter Matthau li faci la guitza.
