Fa temps es van veure i sentir comentaris vers la utilització al Senat de totes les llengües oficials de l’Estat. En destaca un conegut polític que deia que l’hi feia vergonya veure com tot l’hemicicle era ple de pinganillos per escoltar la traducció quan tots tenen una llengua comuna.

A més de semblar-li un despropòsit i un absurd, li semblava una despesa innecessària. També deia que era del tot injustificable la gran despesa que es fa a les autonomies en defensa de la llengua local, i que els diners podrien servir per tasques més necessàries com sanitat, educació o feina per exemple. Cal dir que estic totalment d’acord amb els seus raonaments.

Sembla del tot absurd que un grup de polítics tinguin la necessitat d’un traductor per escoltar a un altre que no utilitza la llengua comuna de la resta de l’hemicicle, coneguda per tots. Sembla lògic, doncs, que si tots utilitzen habitualment la mateixa llengua per comunicar-se, ho facin també a les sessions de treball.

Recolzo totalment la tesi d’aquest polític i suggereixo que en el Parlament Europeu s’utilitzi la llengua que utilitzen per comunicar-se a diari, l’anglès. , i d’aquesta manera reduir costos innecessaris.

D’altra banda, les milionàries despeses en defensa de la llengua (la castellana) per part de l’Institut Cervantes estan del tot injustificades, ja que és una llengua coneguda arreu i parlada per milions de persones, sinó que a l’hora és l’oficial d’un bon grapat de països de Llatinoamèrica. No s’ha de patir que el castellà es perdi per culpa de les altres llengües de l’estat.

Potser aquest polític no pensa el mateix donat que parlem de la “seva” llengua, que és la que realment li importa. La resta de llengües de l’Estat poc l’importen i, per tant, no cal tenir-les en compte. El que li importa és defensar la llengua castellana i ho farà a capa i espasa, tot i que també hauria de pensar que nosaltres també tenim el mateix dret de defensar el que és nostre. La llengua castellana també és la meva llengua, però mai deixant de costat una altra del mateix Estat, com el català.

No caiguem en el parany de posar una llengua per sobre de l’altra. De la mateixa manera que som fills d’un pare i d’una mare, a casa nostra tenim dues llengües i crec que les hem de defensar a les dues ja que és tan nostra una com l’altra.

“A todos aquellos que no puedan –o no quieran- entender estos razonamientos, o tengan dificultades con el catalán, les diría que no caigan en el error de muchos, de preguntar a un niño si quiere más a papá o a mamá puesto que es absurdo y le ponen en un verdadero dilema.

No pretendan entonces que escoja entre castellano o catalán, soy barcelonés y por tanto catalán, español y europeo, también soy bilingüe desde pequeño, y convencido de que ambas lenguas son muy mías, además de que como europeo también conozco alguna otra más, en el convencimiento de que cuantas más conozca, much­o mejor. Estoy totalmente seguro que es lo que piensan muchísimos de mis compatriotas bilingües.

Unámonos todos en defensa de lo nuestro frente a los verdaderos enemigos de nuestra cultura (la lengua inglesa y sus neologismos como mountan-bike, e-mail o outlet, que inundan nuestro lenguaje) y no tengamos guerras internas que no benefician a nadie. Hemos de defender àmpliamente todas las formas de nuestra cultura, y la lengua no debería quedar fuera de nuestras instituciones nacionales. Reflexionemos pues, ya que si no lo hacemos, en poco tiempo acabaremos todos hablando spanglish”.

Antoni F. Araujo, periodista