L’espiral de patiment dels ciutadans no es transforma en rebel·lia en la mesura que ho hauria de fer. Em sorprèn la desfermada alegria popular per l’empresonament de Bárcenas. Aquest personatge hauria d’estar entre reixes des de fa temps. Un tipus amb 43 milions a Suïssa, que donava sobresous als dirigents del PP i que gestionava comissions d’obres públiques hauria de ser fa molt temps inquilí de la presó, igual que dotzenes de col·laboradors seus. Ens conformem amb ben poc.

La ciutadania espanyola mai no ha patit una rapinya de drets i serveis tan dura en democràcia. Un funcionari em justificava el perquè no hi ha una resposta social contundent a aquests abusos: “Si llegissin cada dia el BOE i analitzessin els efectes de centenars de disposicions que es publiquen diàriament, s’organitzaria una revolta popular. Per bé o per mal, la gent no s’assabenta”. Construeixen un nou ordre de desigualtats en tots els aspectes de la vida quotidiana, des de la sanitat a la justícia, l’educació, el medi ambient… Al contrari del que prediu Mariano Rajoy, al final de legislatura Espanya serà un país molt diferent; molt pitjor, s’entén. I potser irreversible, precisament per la quasi segura contribució d’en Bárcenas, que ja està destapant la caixa dels trons.

La contestació del carrer no està a l’altura de la gravetat dels fets i es deixa enlluernar amb quincalla com Bárcenas. Un acudit de l’escola surrealista espanyola explica que algú va donant-se cops de martell al cap. En ser interrogat per la seva estranya acció respon: “És que, quan ho deixo de fer, em dóna un gust…”. Malament anem. Per això a Catalunya l’independentisme creix cada dia a passes agegantades.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram