Per fi ha començat el Mundial de futbol, després d’una eterna espera per als aficionats, amb expectatives de gran joc i la possibilitat de gaudir dels millors jugadors del món durant un mes i en un marc incomparable com és Brasil. A priori, la gran favorita és la selecció amfitriona. Així però, equips com Argentina, Alemanya, Holanda, Itàlia o França poden tenir molt a dir, sense oblidar que alguns conjunts com Bèlgica o Croàcia, que compten amb futbolistes contrastats al màxim nivell, puguin donar la sorpresa. Un altre punt d’atenció serà avaluar l’estat d’alguns cracs de primer ordre, que en els seus respectius clubs han tingut una temporada irregular unida a un baix rendiment i alguna lesió inoportuna. És el cas de Messi, Cristiano, Diego Costa o Luis Suárez.
Per altra banda, l’ambient enrarit al carrer amb protestes de ciutadans, fins ara neutralitzades, contra la celebració d’aquest Mundial no fa més que afegir pressió a una ‘canarinha’ que sap que no pot fallar. És difícil que aquests grups de manifestants puguin realment amenaçar el Mundial, ja que el poder del futbol en aquest país és tan gran que l’eufòria i la passió per la ‘verde e amarela’ s’imposa àmpliament i desperta un desfermat sentiment patriòtic. De totes maneres, la competició és llarga i no es descarta que hi hagi més mobilitzacions. Des de fa mesos, diversos sectors de la societat brasilera han qüestionat tant al govern local com a la FIFA per la inversió econòmica tan desmesurada, no només per al Mundial de Futbol sinó per als Jocs Olímpics del 2016 que també se celebraran a territori ‘carioca’.
En l’apartat estrictament futbolístic, i com a cada Mundial, l’aparició de noves estrelles serà un dels focus principals per al públic. Noms ja coneguts però que esperen consagrar-se en un escenari com aquest. És el cas del porter belga Courtois, el seu company de selecció i mitja punta Hazard, el migcampista francès Pogba, o el recent fitxatge del Barça: el croat Ivan Rakitic.
El que sembla clar és que Brasil hi posarà de tot i més per a recuperar l’hegemonia perduda, i més com a organitzador de l’esdeveniment. En les dues últimes edicions, els brasilers van veure com Itàlia (2006) i Espanya (2010) aixecaven la Copa del Món mentre ells feien un paper força discret. La història els reclama, a casa seva i davant d’una afició entregada, per revalidar un títol que ningú ha guanyat més vegades. Si ho aconsegueixen, ja en seran 6, i deixaran enrere els 4 d’Itàlia o els 3 d’Alemanya. Neymar i els seus compatriotes inicien la reconquesta.
per Sergi Villena
