Segons l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, un 72% dels que votarien ‘Sí’ a un referèndum d’independència tenen els pares nascuts a Catalunya mentre que baixaria a un 16% els que votarien ‘No’ amb el mateix condicionant parental. En cas dels dos pares nascuts fora de Catalunya, els percentatges donen un tomb: 22% ‘Sí’ i 52% ‘No’. Per a aquest darrer col·lectiu, potser l’idioma no és prioritari (el castellà és dominant), tal vegada no senten la cultura catalana com a pròpia o prefereixen les televisions espanyoles (gens objectives amb Catalunya) a TV3; potser es tanquen en banda per por, per un legítim sentiment espanyol, per ignorància o, com una part del 16% de ciutadans de pares catalans que voten ‘No’, perquè viuen molt bé dins d’aquesta Espanya postfranquista.
Ara bé, la majoria dels milers de catalans que formeu part d’aquest 52%, realment us sentiu còmodes amb la situació que vivim a Catalunya? Amb l’espoli fiscal, amb la sanitat pública torpedinada des de les clavegueres de l’estat central, amb el boicot a les infraestructures, amb els recursos judicials contra les lleis aprovades per la gran majoria de partits (també aquells a qui voteu) del Parlament, amb el menyspreu permanent, amb les mentides contínues…? Com va escriure Suso de Toro: “Es pot ser ciutadà de Catalunya i no saber-se humiliat ni sentir-se ofès?”. Us convido a construir plegats una República de tots, més democràtica, justa, pròspera i integradora on no hi hagi ciutadans de segona i on ningú (manllevant Pedrolo) “es quedi amb les arrels a l’aire”.
