El debat sobiranista és al primer pla de l’actualitat. La manifestació de la Diada i la negativa de Mariano Rajoy al pacte fiscal han portat l’actual govern català a convocar unes eleccions anticipades després que el Parlament aprovés, per majoria, que en la pròxima legislatura es faci una consulta perquè Catalunya pugui decidir el seu futur. Així doncs, es multipliquen les possibilitats que Catalunya es converteixi en un nou estat d’Europa.
En un paisatge fins ara dominat per uns corrents d’informació,, d’opinió i de propaganda del nacionalisme espanyol a través dels grans mitjans amb seu a Madrid, no resulta fàcil explicar en termes de control social i polític com s’ha arribat a gestar la revolta catalana. És a dir, com l’opinió dels catalans, sondejada reiteradament els darrersmesos, ha assumit majoritàriament la defensa d’un nou estatut fiscal (80%), d’un referèndumd’autodeterminació (70%) i, ras i curt, de la independència (entorn d’un 55%).
QUÈ PASSA A CATALUNYA?
En un article publicat a El Punt Avui, el periodista i comunicòleg Josep Gifreu, explica que el gir cap a l’exercici del dret d’autodeterminació de lamajoria del Parlament després de la manifestació de l’11 de Setembre ha obert públicament, com mai abans, el debat sobre l’independència.
El centre del debat són les qüestions econòmiques, en que se centren les amenacesmés civilitzades que fan les posicions unionistes catalanes; i el govern, l’oposició i elsmitjans de comunicació espanyols.
L’astorament que la força del catalanisme ha causat a Madrid, a la premsa i alsmitjans polítics internacionals també s’ha pogut registrar a Catalunya mateix.
Pocs observadors de la cosa pública haurien vaticinat fa uns mesos una cursa de vertigen com l’actual cap a l’exercici del dret dels catalans a l’autodeterminació.
La qüestió no és si ArturMas s’ha vist obligat a posar-se al davant de lamarea independentista, sinó com i per què s’ha produït un tsunami en l’oasi català de tal envergadura històrica.
Els intents d’explicació del fenomen omplen pàgines iminuts. Per Gifreu, “els futurs historiadors hauran de processar muntanyes de textos i d’interpretacions. Les claus de l’enigma apunten a la confluència d’una conjuntura especialment adversa –la sentència contra l’Estatut, la crisi econòmica i la prepotència del PP– amb el corrent secessionista de fons. Resultat, la conversió massiva a la gran il·lusió de l’estat propi i de la independència, tal comcelebrava lamagna manifestació de la Diada”.
El periodista i comunicòleg ho diu ben clar: “l’expansió de la idea, simple i engrescadora, que una Catalunya independent no és solament possible, sinó elmillor horitzó de benestar per als catalans i catalanes, es deu sobretot als quadres vitals del teixit social: mestres i professors, metges i arquitectes, advocats i periodistes, comerciants i administratius, artistes i petits empresaris, economistes i esportistes, estudiants i actors, músics i publicistes, pagesos i sindicalistes.
Per què, si no, quaranta col·legis professionals s’haurien pronunciat a favor del referèndum?”
Aquest caràcter eminentment cívic del nou nacionalisme català, assumit i disseminat sobretot pels quadres professionals en funcions de líders d’opinió, anuncia una via tranquil·la però exigent, irreductible als tacticismes dels partits vers al lliure exercici del dret d’autodeterminació i en suport del nou estat català.
També ho deixa ben clar la investigadora del Centre d’Anàlisi Econòmica i de les Polítiques Socials, Elisenda Paluzie: “De fet, el que està passant a Catalunya s’insereix plenament en un fenomen que l’economia política ha estudiat a fons les darreres dècades: la globalització afavoreix els processos de secessió”.
La investigadora recorda que el 2003, a l’obra La mida de les nacions, Alberto Alesina i Enrico Spolaore desenvolupen la idea que la globalització redueix els incentius dels pobles per formar part d’estats grans i heterogenis.
Quan elsmercats són oberts, formar part d’un estat gran ja no és tan rellevant i, en canvi, guanyen força els costos de formar-ne part, presents perquè augmenta la distància del govern amb els ciutadans. Aquesta tendència es podria contrarestar amb estructures federals fortes, tot i que el seu efecte també és ambigu, perquè disposar-ne facilita el procés d’independència quan aquest es desencadena. En qualsevol cas, Catalunya és l’exemple paradigmàtic d’un país que ha afrontat les dècades de globalització (tant amb expansió comen crisi) amb un estat que ha jugat en contra dels interessos de les seves empreses i els seus ciutadans. Els dos exemples més clars: unes transferències netes (el dèficit fiscal) excessives, i una priorització d’infraestructures megalomaníaques per afavorir un gran centre econòmic a Madrid, perjudicant els interessos empresarials exportadors.
ELECCIONS DECISIVES
Per Lluís Falgàs, cronista parlamentari, “la campanya és decisiva per saber el suport del vot independentista que hi haurà al nou Parlament que sortirà el 25- N.Un suport que fins ara eramenor.
Abundaven els nacionalistes, catalanistes, federalistes, autonomistes i alguns espanyolistes… Però dels diputats que apostaven clarament per la independència n’hi havia una trentena dels seixanta-dos de CiU, quatre o sis socialistes, els d’ERC, els de SI i el diputat Laporta. Ara són decisives les eleccions per saber realment quin percentatge de la cambra demana la independència de Catalunya”
Tothompreveu que CiU guanyi sobradament, que els socialistes baixin, que ERC i ICV-EUiA pugin i que els populars esmantinguin amb un lleuger augment. Ciutadans, creixerà de forma espectacularmentre que Solidaritat per la Independencia podria sortir del Parlament i la recent incorporació de la CUP, dependrà del vot de darrera hora.
Per Elisenda Paluzie, i des d’un punt de vista econòmic, el creixent suport a la independència en les enquestes fins a esdevenir avui majoritari, és un fet absolutament racional. Amés, en un estudi recent escrit amb Albert Castellanos i Daniel Tirado, per a la Fundació Irla, vèiem com en el període 2002-2010, els països de menys de 10milions d’habitants eren els que creixien més a la Unió Europea dels 27 que en formen part, perquè sónmés oberts, i perquè tenen sectors públics més eficients i reduïts.
Segons indica la investigadora, per als economistes unionistes, defensors de la globalització i la liberalització en altres contextos, cal obviar aquestes tendències mundials i argumentar la catàstrofe comercial i per tant econòmic per a Catalunya si s’independitza d’Espanya. L’argument més directe és el de l’amenaça del boicot comercial. Aquest fenomen, però, en els casos històrics on ha tingut lloc és molt limitat en el temps, i a més en el cas català, on elmercat espanyol ja només representa el 33% de la facturació, a qui podria perjudicar més és a algunes regions espanyoles, a qui perdre les compres catalanes abocaria a la ruïna econòmica.
N’hi ha que sónmés sofisticats i saben que amenaçar amb boicots és poc acceptable i s’han empescat un altre argument, el de l’efecte frontera.
Així Sevi Rodríguez, d’Edimburg, argumenta que amb la independència, la relació comercial entre Catalunya i Espanya passaria a ser comla que hi ha entre Portugal i Espanya, que comercien cinc vegadesmenys entre ells que les regions espanyoles entre si.
Pol Antràs, catedràtic a Harvard, ofereix, en el bloc de referència dels economistes acadèmics espanyols Nada es gratis, una resposta contundent, científica i sòlida a aquest argument. Sobre aquest aspecte, Rodríguez obvia que caldrien dècades, potser segles, per reproduir els mateixos efectes, mentre que la reducció del dèficit fiscal seria immediata; i elmés important, obvia que amb la independència, el gir d’obertura comercial al món que Catalunya ja ha emprès es v euria facilitat i reforçat. Als economistes se’ls gira feina.
Les eleccions seran presidencialistes. Falgàs resumeix ixí la campanya: “Mas farà símilsmariners, tenia dos avantpassats que van sortir de Vilassar el mateix dia per anar a Cuba. Un va anarhi en un vaixell de vela i l’altre a motor. Curiosament, va arribar primer el que anava a vela. Es podrà creure amb la vela de l’estelada”.
