Nora Galve

L’hospitalenca Nora Galve somriu durant un partit amb el Bàsquet Femení Sant Adrià. Foto: Toni Delgado

“Em fascina la seva capacitat de reinventar-se i d’afrontar i superar cada obstacle que li posa la vida. N’aprenc tant de la Nora… Bé, no soc objectiva, soc la mare, eh”, es presenta, orgullosa, Carolina Batet. Una descripció que fa justícia a la seva filla, Nora Galve (l’Hospitalet de Llobregat, 2001), que és pura inspiració.

El 31 d’octubre, quan passaven tres minuts de la una del migdia, Galve publicava a les seves xarxes socials Carta a un amic, el comunicat tendre, dur i ple d’agraïments amb què s’acomiadava del bàsquet amb 22 anys, després d’haver superat quatre operacions de genoll i d’haver-ne de digerir una cinquena. “Des de la tranquil·litat i amb perspectiva, he pres la decisió de deixar-te de gaudir com a mi m’agrada, com a jugadora. Diria que ha estat una decisió trista, no difícil”, s’obria l’hospitalenca.

Nou dies abans, al Gran Canaria Arena, amb la samarreta del CB Islas Canarias i contra el Cadí La Seu, havia jugat els últims 7m 35s de la seva carrera, fins que en una acció fortuïta van saltar les alarmes. La seva amiga Anna Gamarra, amb qui ha jugat al Bàsquet Femení Sant Adrià, al Lima Horta Bàsquet i a la selecció espanyola i catalana, estava veient el partit a Canal FEB TV: “Pensava que s’havia fet mal al turmell perquè es va treure la vamba molt de pressa”. La realitat, però, no era tan amable, i de nou hauria de passar pel quiròfan.

Encara més madura

Núria Checa, una altra de les seves amigues inseparables dins i fora de la pista, la va acompanyar al metge: “Quan li van dir què tenia i el dia de l’operació [la intervenció, exitosa, va ser el passat 7 de novembre a la Clínica Creu Blanca, a Sarrià], s’ho va prendre molt bé. Va preguntar, tranquil·la, a quina hora seria. Hi vaig veure una Nora encara més madura. Les lesions són un malson, però crec que n’ha après molt”.

Així com les altres vegades que s’havia lesionat de gravetat tenia clar que volia continuar jugant, aquest cop Galve no va dubtar que ja no podia fer-ho. “‘Mama, he d’escoltar el meu cos, i el meu cos em diu que he de prioritzar la salut’, em va comentar”, confessa Carolina Batet. “No pots arribar a imaginar-te com va treballar, matí i tarda, per recuperar-se de l’última lesió. Estava remuntant i a l’elit, però a la vida hi ha moltes coses incontrolables. Ella sap que, per molt que deixi de banda el seu somni, el que li queda també és molt maco. Serà una gran professora d’Educació Primària. Sempre vol ajudar a créixer la resta”, continua Checa.

“Em fascina la seva capacitat de reinventar-se i d’afrontar tots els obstacles”, diu la mare

“Mai l’he vist faltar el respecte a ningú ni posar cap excusa, i sempre ha pensat en l’equip i ha estat molt bona companya i molt fidel a l’entrenador. I si et volia comentar alguna cosa, ho feia. La Nora engloba els valors del bàsquet, i entrenant-la era un plaer perquè s’hi deixava l’ànima i no perdia mai el somriure”, intervé Dani José, que la va dirigir al Bàsquet Femení Sant Adrià a infantil, júnior i sènior.

El gran confident a la família és el seu germà Raimon Batet, que la considera la seva millor amiga. Ell és una de les primeres persones, a vegades la primera, a qui l’escorta ha trucat després de lesionar-se. Quan es va trencar en un entrenament amb l’Uni Girona, en Raimon estava treballant com a comercial i conduint per Girona: “Vaig canviar de direcció per anar a recollir-la al pavelló. No havia tingut temps ni de dutxar-se. Ni tan sols mons pares sabien res”.

“És possible que parli més amb la seva mare, però quan té un problema, em truca a mi, i generalment em fa cas, com quan va tornar dels Estats Units, on havia aterrat per jugar a bàsquet i estudiar a l’Appalachian State University, perquè no era feliç allà. Per a ella un compromís és sagrat”, exposa Carles Galve, el pare.

“M’encanta la seva capacitat d’autoanàlisi i veure com es troba i què li està passant, i de deixar aquesta introspecció quan ja no és necessària. Admiro la seva persistència. La Nora està tocada per la vareta de l’esforç i del treball”, la retrata el Raimon. “És molt tenaç, molt formigueta, en allò que li agrada. Quan la felicitava després d’un bon partit, em preguntava per què parlava sobre ella i no de l’equip. Sempre ha estat modesta i mai ha faltat a cap entrenament perquè ho veia com una falta de respecte”, intervé la mare.

“La Nora és molt autèntica. Sempre tindràs a la mateixa Nora: una persona positiva a qui li agrada molt viure i compartir la vida, sincera amb ella mateixa i amb la resta, i que t’ajuda a relativitzar les coses i quedar-te amb el fet positiu. És tan única que al seu costat tot és molt divertit”, la descriu Irati Etxarri, a qui va conèixer a l’Uni Girona. Van connectar molt de pressa i les lesions encara les van unir més: “Ella no n’és conscient, però, amb el seu exemple, veient-la deixar-se la pell cada dia per recuperar-se, em va ajudar molt”.

“La Nora és tan única que al seu costat tot és molt divertit”, la retrata Irati Etxarri

“Hi ha persones molt competitives que en situacions d’estrès s’empipen i no es diverteixen. Ella, en canvi, competia sempre al màxim sense deixar de gaudir ni de somriure. No recordo un cas similar”, se sincera Helena Briegas, extècnica ajudant del CB Cornellà, el tercer equip de Galve després del Casino Hospitalet i l’Hospitalet Centre. “Genera vincles forts molt de pressa. Tant que del CB Islas Canarias, malgrat que hagi estat una experiència breu, se’n va amb la motxilla plena. Dels moments durs ella en fa una virtut”, defensa el seu germà. “El primer cop que la Nora va guanyar un campionat d’Espanya, a mini, a Masarbonès (Tarragona) la van rebre amb una pancarta de ‘Nora, campiona’. És un bon exemple de l’impacte que deixa allà on va”, sosté Gamarra.

Galve té una vida plena, farcida d’inquietuds i amistats, perquè és el que ha vist a casa. Als Galve Batet els encanta compartir i són uns grans amfitrions, com saben gran part de les companyes i cossos tècnics que ha tingut la petita de la família. “La Nora té un gran poder de convocatòria, però l’organització no és la seva especialitat. Té un pare, una mare i un germà meravellosos que s’han implicat amb tot l’amor del món en les ja famoses calçotades al poble, a Masarbonès”, explica, divertit, Raimon Galve.

La Carolina i el Carles tenien clar que els seus fills havien de començar a tocar un instrument i a practicar un esport quan fessin cinc anys. En Raimon va triar l’hoquei i el piano, i la Nora, el bàsquet i el violoncel, que va estudiar a l’Escola de Músics, al barri del Raval. Fins que va haver de deixar l’instrument, que tocava molt bé, perquè ja no el podia compaginar amb la pilota.

El públic més habitual

L’hospitalenca canta genial i es defensa amb el seu repertori al piano, que el seu públic més habitual vol que ampliï. “Té cinc o sis cançons, en toca bé tres i per sobre en podria interpretar qualsevol. Nuvole bianche, de Ludovico Einaud, és la que més explota amb diferència”, diu Gamarra. A Galve també li encanta pintar, dibuixar i visitar amb pausa museus.

“Amb 14 o 15 anys ja enraonava i dialogava molt amb el cos tècnic, i cridava l’atenció com tractava i feia riure les companyes. Una felicitat constant que no he trobat a veure. Era tan competitiva com la resta de companyes de generació de 2001, que ho van guanyar tot al Bàsquet Femení Sant Adrià”, recorda Glòria Estopà, que la va dirigir dos anys al cadet i la va fer debutar a Lliga Femenina quan era júnior.

“Des de petita ha estat incisiva i treballadora, i ha llegit molt bé el bàsquet. Té el gen del meu pare, l’Emilio Galve, que també va ser gran jugador. Mai li podré agrair prou el colofó del seu comunicat d’adeu, aquell ‘el meu avi, exjugador de bàsquet professional, estaria molt orgullós. Sempre has estat amb mi, Galve’. Nora, filla meva, ja saps que sempre estarem amb tu per al que necessitis”, conclou, emocionat, Carles Galve.