En períodes electorals es diuen coses de tota mena. Es prometen actuacions en àmbits deficitaris, inversions a dit en equipaments o solucions miraculoses per resoldre problemes enquistats eternament que, més enllà de l’honesta voluntat d’endegar-les, els tècnics i les lleis matisen un cop iniciat el nou mandat. És normal i fins i tot necessari que sigui així, perquè és una bona manera de posar en ordre el llistat de necessitats i de recordar-nos els deures pendents. El que no és tan normal és apoderar-se de l’esperit de tota la ciutat per voler representar-lo amb decisions poc assenyades. Prometre la contractació de mil nou guàrdies urbans forma part del primer i trencar l’agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv, del segon.
No cal perdre gaire temps analitzant els efectes d’aquesta decisió perquè són inexistents, tret de malbaratar la imatge de Barcelona des del punt de vista turístic i enterbolir la finíssima línia que separa les ciutats del món a l’hora de decidir on s’inverteixen capitals o on s’instal·len noves seus empresarials. Això no va d’ambaixades, però sí de negocis, la qual cosa no és menor si tenim en compte les competències municipals i les prioritats de la major part dels ciutadans.
La injustificable deriva ultradretana del govern israelià no ens ha de fer oblidar que parlem d’un país democràtic en un context geogràfic plegat de teocràcies islàmiques. Justament per això encara és més difícil d’entendre que algú amb sentit comú trenqui relacions amb una ciutat governada pel Partit Laborista i amb múltiples manifestacions progressistes. Si em correspongués a mi prendre decisions d’aquesta naturalesa, hauria multiplicat la relació amb Tel-Aviv justament per reforçar un missatge d’estímul i d’escalfor als milions d’israelians que lluiten dins d’aquest país per reconduir-lo.
És evident que aquesta decisió s’ha pres en clau barcelonina per consolidar, sense matís i debat, un electorat fidel, gairebé entregat, que algunes enquestes semblen posar en perill. És la política que vol assegurar el terra electoral renunciant a pujar-ne el sostre.
No és normal apoderar-se de l’esperit de tota la ciutat per voler representar-lo amb decisions poc assenyades
Aquest és el signe de la conxorxa electoral entre comuns i Junts per Catalunya: uns fixen el seu electorat radical i entusiasta i els altres diuen que són justament el contrari. Colau i anticolau. Tot plegat a costa de no explicar res a ningú sobre la ciutat del futur.
L’agenda quotidiana de les grans ciutats europees està farcida de reptes similars: la mobilitat, la reducció de les energies contaminants, ordenar els fluxos turístics, transformar l’economia en clau creativa i digital i resoldre els dèficits d’habitatge en un context altament gentrificador. Si hi afegim el canvi en les tradicionals cultures de gènere i la regeneració dels models de participació democràtica, definim el que configura l’essència dels programes de la Unió Europea. Afortunadament, tot això ja és agenda institucional assumida, tret d’algun partit ultradretà, per tothom.
Per això sobta que els partits de la nova esquerra, i a Barcelona els comuns, hagin esdevingut amb el temps simples portaveus dels problemes sense capacitat per aportar solucions. I una bona solució, recordo, és la resposta a un problema amb la virtut de no crear-ne un de nou.
Aquestes eleccions no haurien de servir per evidenciar allò que tots sabem, sinó per plantejar la manera de resoldre-ho amb la mirada posada en la Barcelona dels 15 anys vinents. I és evident que això suposa obrir les portes a dos reptes imprescindibles perquè les solucions esdevinguin engrescadores i viables.
El primer és la planificació metropolitana, la qual cosa té una dimensió política i tècnica complexa però indispensable per resoldre qüestions com l’habitatge, la mobilitat o la innovació econòmica en clau industrial. No podem ser eternament un territori de 3,5 milions de persones que es neguen la condició de ciutadans d’una mateixa realitat urbana. El segon, amb connotacions emotives que sovint sobrepassen les estrictament pragmàtiques, suposa eliminar del nostre mapa mental la infundada i permanent tendència a comparar-nos amb Madrid. A més de fomentar un absurd complex d’inferioritat, això implica renunciar al lideratge en la lliga de les grans ciutats del món per entrar derrotats en una cursa de capitals d’Estat a la qual no estem convidats.
Trencar l’agermanament amb Tel-Aviv, malgrat que s’hi afegeixi que volem ser més amics que mai dels jueus assenyats que lluiten per la democràcia i la solidaritat entre pobles, també és un signe d’aquesta deriva poc raonable.
Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris
