Marc Cerdà

Si hi ha un debat que monopolitzarà part de la campanya de les eleccions municipals a Barcelona, aquest és sens dubte el de les superilles. No pel projecte en si mateix, sinó pel debat de fons que l’acompanya: el de l’espai públic i de les implicacions de les polítiques de millora urbana en la vida de les veïnes. I, tot i que pot semblar senzill, no ho és pas.

La definició de l’espai públic va per barris. Per a una gran part dels urbanistes i arquitectes, l’espai públic és un espai buit entre edificis que convé reomplir. A l’altre extrem, antropòlegs com Manuel Delgado posen en dubte l’existència del concepte “espai públic” i en critiquen la noció de lloc amable i gairebé perfecte. Així i tot, podríem definir-lo com totes aquelles zones exteriors urbanes on es manifesten les contradiccions de la ciutat i les múltiples relacions i realitats que hi conviuen.

Si fem una mirada enrere, veurem com l’espai públic ha estat utilitzat sistemàticament com un artefacte ideològic, una escenificació d’unes pretensions polítiques de moralitat i d’ètica. Per això, a moltes ciutats aquest espai públic s’ha transformat radicalment en les darreres dècades. Canvis que han pretès normativitzar les activitats i les relacions que s’hi duen a terme.

Per exemple, a Barcelona, a moltes places ja no s’hi pot jugar a pilota o seure a terra, i a les persones sense sostre se’ls dificulta dormir en bancs o al carrer. Alhora, el consum de begudes només és possible a les terrasses dels bars. Aquesta disciplinització de l’espai públic, regulada per ordenances com la de civisme, també s’aplica a qualsevol mostra reivindicativa, on pancartes, cartells o grafits que trenquin amb els valors oficials són retirats o esborrats.

Les superilles no fan més que contribuir a incrementar l’esquerda social i les desigualtats a Barcelona

És en aquesta ciutat aparador orientada al turisme on el projecte de les superilles neix amb una idea que comparteixo plenament: alliberar l’espai públic ocupat pel vehicle privat i crear espais que garanteixin el que David Harvey defineix com el dret a la ciutat. Així i tot, per com han estat dissenyades i executades, les superilles no fan més que contribuir a incrementar l’esquerda social i les desigualtats a Barcelona.

La realitat és que les superilles s’han posat a prova en barris on predominen les rendes mitjanes i amb més possibilitats d’aprofitar aquesta mena de millores urbanes, el que ha deixat de banda els barris de classes populars molt més necessitats d’espai públic de qualitat. Tot i que les superilles haurien de ser un element de redistribució de la riquesa, han acabat erigint-se en una política de millora urbana orientada només a una població benestant.

Paral·lelament, als barris on s’han aplicat, com Sant Antoni, no s’ha avaluat i considerat prou com les millores urbanes podien amplificar les dinàmiques de gentrificació, d’increment del preu de l’habitatge i de proliferació de pisos turístics i de bars. Al capdavall, els grans beneficiats de les superilles són els grans tenidors de la ciutat i no el veïnat. I encara menys les classes populars, les quals viuen processos d’expulsió de casa seva com, per exemple, les veïnes de la Casa Orsola, a l’Esquerra de l’Eixample.

Crec que l’error és creure que les superilles, pel sol fet de fer-les, solucionen màgicament els problemes d’espai públic i de mobilitat que, des de fa anys, arrossega la ciutat. Reduir a la mínima expressió el cotxe i ampliar el verd urbà és un pas important. No obstant això, no podem deslligar les millores a l’espai públic de la realitat social i de l’habitatge. Fer-ho ens porta a un escenari en el qual només la població de rendes mitjanes i altes podran viure a Barcelona. I aquesta no hauria de ser la ciutat que volem.

Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram