En resposta a l’article de La Vanguardia del 12 de febrer d’Enric Serra, ‘Per què existeix la norma MPGM del 30% sobre la construcció de pisos?’ Tres dades: la primera, Barcelona és la capital de l’Estat amb un lloguer de l’habitatge més car, de 1.171,28 euros al mes. Efectivament, 37 euros més que el salari mínim, és a dir el 103% del salari. La segona, segons l’Agència de l’Habitatge el 2023 a Barcelona ciutat un pis costava una mitjana de 4.384,02 euros el metre quadrat per una superfície mitjana de 79,7 metres quadrats, que és la mitjana de 349.406 euros de preu de compravenda i no els 626.708 euros de l’Enric Serra. Aquest darrer és el preu al qual els mercats aspiren a vendre, és a dir, el preu especulatiu, una xifra prohibitiva que només es pot explicar per un excés de demanda, ja que l’oferta ha estat sacrificada en molts altres mercats com el turístic o el de luxe. La tercera dada és efectivament una reducció de la construcció a 1.865 habitatges d’obra nova el 2023, però només 176 menys que l’any anterior, res de nou per a una ciutat que progressivament va perdent sòl disponible en un municipi sense possibilitat de créixer i on el mercat de la regeneració urbana i la rehabilitació es convertirà en dominant.
En aquest context el govern municipal anterior va aprovar una Modificació del Pla General Metropolità per a destinar el 30% de la producció d’habitatge a preu assequible en la ciutat consolidada. Una norma destinada a reduir les quotes d’especulació, tal com diu la Llei d’Urbanisme, en forma de retorn a la societat. Norma impecable des del punt de vista jurídic, des de l’inici va ser sabotejada tant pels interessos partidaris com per l’oposició dels promotors. Tots sabem que si els preus de l’habitatge són inassequibles per a la ciutadania, les quotes de benefici immobiliari només es poden entendre per l’especulació d’una demanda incentivada pel mercat global, per unes lleis que ho faciliten i per uns privilegis fiscals que provenen de la mal gestionada crisi immobiliària del 2008.
Acusar una norma com aquesta de ser la responsable de la crisi de l’habitatge és un exercici de cinisme. La norma no obliga a cedir, sinó a vendre al municipi a un preu taxat i assequible, una pràctica que altres ciutats estan portant a terme arreu d’Europa. L’argument de manca d’efectivitat de la norma és una broma de mal gust, perquè si el que es vol és millorar la seva eficiència el que cal és pujar-la al 50% com està fent París, o com ja s’està aplicant en els nous desenvolupaments urbanístics de la nostra pròpia ciutat. La queixa dels promotors ve donada simplement per la sorpresa inesperada que la Llei d’Urbanisme es pugui aplicar també a la ciutat consolidada i no només als nous desenvolupaments, àrees urbanes amb un urbanisme ja amortitzat que estan regenerant-se amb enormes plusvàlues i que en el seu moment ja varen aportar zones verdes i equipaments, però mai ho havien fet en habitatge assequible.
L’actual govern municipal, malgrat el festeig amb els promotors, és conscient de tot això i ja ha anunciat que la norma es queda, tot i que veurem fins a on són capaços de reformar-la per fer-la més “eficient” sense incrementar el seu percentatge. Els promotors somien a fer desaparèixer qualsevol vestigi del govern anterior, tot i que per primera vegada es van assajar noves polítiques i es van posar sobre la taula els grans problemes de la ciutat i les noves agendes urbanes. Inconscients del futur que cal projectar i del nou model de Barcelona que cal crear, oposen resistències que més tard o més d’hora cauran pel seu propi pes. Finalment, també caldrà una majoria estable per aprovar nous pressupostos si no es vol anar prorrogant indefinidament els anteriors i entrar en una espiral de retallades, gens beneficioses per a un nou govern municipal. Ja no hi ha més marge de maniobra.
