Fa uns dies, a la presentació del darrer premi Sant Jordi a Badalona, Les nostres mares, va sorgir l’expressió la inconsciència de privilegi. La inconsciència de privilegi per part de la humanitat masculina, una pedra de toc a desconstruir. La força del sintagma vindria a ser com la de les ulleres liles o el #metoo, que fa uns anys va ajudar al descobriment propioceptiu de moltes dones envers els masclismes que les travessen. Paraules poderoses que ens poden canviar la vida. Perquè es poden haver ignorat coses essencials durant dècades per no saber-les veure o no tenir consciència de la necessitat de fer-ho. Però un cop són descobertes, ja mai més es deixen de poder mirar. Aquest és el poder del feminisme combatiu que va fent caure, una rere l’altra, totes les capes d’engrut que distorsionen la mirada. I malgrat que molts homes no han estat capaços, encara, de descobrir-se en els sòlids privilegis del patriarcat, la resistència a perdre’ls sacseja i reubica. Només hi ha dues possibilitats: sumar a la transformació feminista o ancorar-se al resistencialisme reaccionari. I ja se sap, l’opció reaccionària és atiada ferotgement per l’extrema dreta. Però no només. Aquests dies a Badalona hem assistit a un pervers exercici d’odi transfòbic disfressat de llibertat d’expressió en una presentació de llibre, per sort fallida. Impressiona veure dones que es consideren feministes i que defensen els drets de les dones sumant a l’odi contra les persones transgènere. És la mateixa inconsciència de privilegi que es transmet en cadena, baula a baula, contra les més afeblides.
No volem ser princeses, volem ser alcaldesses és una altra d’aquelles expressions que fan canviar mirades i consciències. Com totes les nenes de la meva generació, segurament vaig rebre molts inputs per fer-me somiar en ser princesa. L’esquema de l’amor romàntic, del príncep que rescata i de la dona que espera ser rescatada, sempre en rol d’inferioritat, s’inoculava en aquell tardofranquisme de lluites feministes que ens obrien els ulls i ens mobilitzaven per reivindicar la igualtat. Es van assolir alguns drets, sí. Però el marc de desigualtat i domini patriarcal continuava sent el mateix. Ni jo ni moltes nenes de la meva generació ens havíem plantejat mai ser alcaldesses ni assumir altres responsabilitats relacionades amb liderar, administrar i accedir al poder. Està més que demostrada la influència dels missatges implícits als contes, dels personatges i els seus rols, i la diferència d’expectatives segons el gènere que es transmet en cada gest, conversa i tracte durant la criança i en créixer, a casa, a l’escola, al carrer, als mitjans i a les xarxes.
Anem fent caure, una rere l’altra, totes les capes d’engrut que distorsionen la mirada
La invisibilització dels referents dones i els estereotips de gènere en tots els àmbits professionals –també en el polític– i en l’assumpció de les cures que sostenen la vida han viatjat fins al segle XXI de bracet amb les desigualtats salarials, la violència i el maltractament, els assassinats i els abusos. Per això, aquesta contraposició lèxica és una síntesi de quin és un dels reptes més importants que tenim al davant. Si no canvia el sistema de cures ni l’androcentrisme imperant, encara ara qualsevol aspiració manté les dones en desigualtat de condicions, sempre. Per això el feminisme combatiu és imprescindible, i és un regal per a totis.
Badalona va introduir per primera vegada el feminisme a l’Ajuntament i a les polítiques públiques a partir del govern que, el 2015, vaig tenir l’orgull de liderar com a alcaldessa. Molts ajuntaments del canvi d’aquell mandat vam introduir una forta empremta feminista, com a innovació transcendent respecte de les clàssiques i obsoletes polítiques d’igualtat i de tots els àmbits de les polítiques públiques. El Pla Estratègic Feminista que vam impulsar ha representat un abans i un després que, malgrat que en els darrers anys no s’ha desenvolupat prou, continua marcant el camí a seguir. Antigament, s’havien desenvolupat programes d’igualtat i activitats adreçades a les dones, però la irrupció del Partit Popular el 2011 va liquidar-ho tot. L’albiolisme es va carregar el circuit de prevenció i detecció de les violències contra les dones, el SIAD, la regidoria de la Dona, el Consell de participació… I per no haver-hi no hi havia ni Pla d’Igualtat de les treballadores i treballadors, ni Pla LGTBIQ+, ni plans de coeducació, ni… Només Dona i Gent Gran de Cultura mantenia programació formativa. Afortunadament, el Pla Estratègic Feminista va suposar una revolució transversal, i si bé les traves per dur a termes la modernització i professionalització de l’Ajuntament no van facilitar disposar immediatament de l’estructura necessària per desenvolupar-lo sencer, aquell breu trienni innovador continua sent una brúixola de rumb imprescindible.
Pocs minuts abans del termini per lliurar l’article m’arriba l’horror de la violació infantil al Màgic. Consternació, suport i compromís.
