Fa unes setmanes, en una conferència al Reial Institut Elcano, explicaven que tenim els millors indicadors de nivell de vida de tota la història. Estem objectivament millor que fa 25, 50, o 100 anys: en esperança de vida, en taxa de mortalitat, en nombre de democràcies, en població escolaritzada i, fins i tot, en reducció d’emissions de CO2 en relació amb el PIB dels països més desenvolupats. A la vegada, Xavier Ferràs explicava a l’INDI que la intel·ligència artificial (IA) està revolucionant la ciència, desenvolupant sistemes que capturen coneixement de l’entorn amb una capacitat molt superior a la dels humans i generant nou coneixement. Tenim exemples com el programa AlphaGo que el 2016 va guanyar al campió mundial de Go amb una estratègia que no havia imaginat mai ningú, o els laboratoris Roche que acaben de treure un software amb IA que millora la taxa de cribratge del càncer de mama en un 4%, i que millorarà la vida de moltíssimes persones. Però alhora ens trobem davant d’una realitat que està canviant molt ràpidament, amb grans reptes com els conflictes armats a Ucraïna i a Gaza, la revolució tecnològica que avança a passos agegantats, o el canvi climàtic, que veiem inabordables i que ens estan abocant a una crisi d’angoixa i pessimisme.
Ja ho hem viscut abans. Al segle XIX la revolució industrial ho estava canviant tot i a la vegada l’imperi s’ensorrava amb la pèrdua de les colònies. En aquell moment, a Catalunya s’estava desenvolupant la indústria tèxtil. Primer amb “els vapors”, que eren fàbriques als barris industrials de les ciutats costaneres per poder abastir-se important en vaixell el carbó que no teníem a Catalunya. I després amb “les colònies”, que eren fàbriques al costat dels rius per resoldre la dependència energètica (fent servir l’energia hidràulica). Molts empresaris van contribuir a desenvolupar la indústria tèxtil, van portar la tecnologia, es van adaptar als problemes que van sorgir i van ajudar a fer que Catalunya fos referent en un moment de revolució tecnològica i de molta incertesa. La industrialització va aportar riquesa i va contribuir al desenvolupament econòmic i cultural, entre d’altres del modernisme. I una d’aquelles fàbriques es va convertir en la colònia Güell, avui patrimoni de la humanitat i inspiradora de la Sagrada Família. Vam posar llum a la foscor.
Ja ho hem viscut abans, però una cosa ha canviat, sobretot des de la crisi del 2008: el món ja no creix o, almenys, no creix als nivells que permetien a tothom pensar a col·laborar. Això fa que passem d’un món que pensa a col·laborar, a un que pensa en la geopolítica. I la geopolítica és un joc de suma zero que provoca fragmentació. Els Estats Units, la Xina i Europa aposten cada vegada més pel desenvolupament de tecnologia pròpia, es qüestionen les cadenes de subministraments, el control dels recursos estratègics i posen focus en la independència energètica, tecnològica i en la seguretat. En termes econòmics és molt millor col·laborar per l’optimització de l’assignació de recursos, però en un món fragmentat l’alternativa de la dependència no és una bona opció. I veient tot això, ara què tocaria? Doncs primer, ser conscients d’on som: en un dels millors moments de la història amb reptes enormes al davant, en un món que ja no creix tant com ens agradaria i que s’està fragmentant.
Aquests dies, l’Enrico Letta i el Mario Draghi han presentat uns informes davant la Comissió Europea on fan una crida urgent a culminar la construcció d’un veritable govern europeu i a focalitzar les energies d’Europa en estimular la nostra indústria i la nostra tecnologia. Al segle XIX vam aprofitar la revolució industrial, no era un món tan global, partíem amb avantatge i ens vam adaptar. Avui, hem d’aconseguir fer el mateix, adaptem-nos, innovem, col·laborem i posem llum a la foscor. I això, sens dubte, vol dir més Europa.
