La democràcia està sent atacada des de l’interior del sistema. En l’àmbit neoliberal i conservador es promulguen lleis restrictives sobre els drets socials i les llibertats. I sota l’extremisme de l’austeritat es condemna a l’atur i a la pobresa cada vegada a més persones. Fins a l’extrem cínic, que el discurs i el mètode “oficial” per acabar amb la crisi, a càrrec del PP, produeix un creixement que comporta desigualtats i no redueix l’atur: el nou treball incrementa la precarietat i no eximirà de la pobresa.
Davant d’aquest panorama, apareixen en l’àmbit català i de l’Estat noves propostes polítiques de caràcter trencador. Denuncien els privilegis de la classe ‘casta política’ i creixen de la mà del malestar i l’empobriment de les classes treballadores, populars i mitjanes.
Davant del clima de corrupció i el descrèdit, certament, cal un nou començament. Ara bé, per conjurar el perill populista –també té el seu risc– s’ajusta als fets afirmar que en la “experimentada” política són molt majoritaris els comportaments ètics.
La crisi és més profunda i de sistema. D’impotència de la política institucional per aturar els interessos bancaris que colonitzen els governs amb programes que redueixen el sector públic. Uns interessos que adoben el terreny per ampliar l’àrea del negoci privat. És possible una aliança entre els sectors, més amplis possibles, de la “vella” i de la “nova” política? És desitjable?
Per construir una nova aliança a favor de la democràcia social, política i econòmica, hi falta gent, no n’hi sobra. Persona, idea i col·laboració són conceptes necessaris per sortir de l’atzucac on som. Part essencial del nou mètode polític i social que és reclamat.
Pot la “nova” política per si sola arribar al govern i gestionar, en el dia a dia i amb els imprescindibles acords amb els poders establerts, la transformació necessària? Fins i tot, per adoptar aquest programa pragmàtic considero que li cal el concurs de la part política ‘experimentada’.
La batalla real és entre democràcia i no democràcia. Entre dignitat social, política i econòmica per a tots, i les doctrines econòmiques que amb anestèsia ens inoculen. I que amb sordina ens fan mal, encara que no les sentim, enmig de tants sorolls de distracció induïts.
Cal buscar el diàleg, en l’àmbit del centre-esquerra, entre les marques polítiques amb experiència i les noves marques polítiques. Sobra individualisme i manca sentit col·lectiu. Necessitem més horitzontalitat i una vida política centrada en un ‘nosaltres’ que esdevingui el més ampli possible.
Per imaginar amb marge d’encert el futur és necessari un nou equilibri i una barreja entre els nous plantejaments i l’experiència. Els ideals són els mateixos d’ahir. El nou temps ens reclama canvis en el mètode.
El moment és dur. I cal estar atent als senyals que arriben de Grècia. I a l’espasa de Dàmocles d’un integrisme religiós que nia en joves desatesos, que habiten en barris desatesos, en societats que alguns abandonen i desatenen.
L’economista Francesc Trillas, en el seu bloc, planteja el nou govern xilè, de “Nueva Mayoría” com un possible laboratori d’allò que pugui passar aquí, tot i les diferències de context. El nou govern del país andí resulta d’un pacte de la socialdemocràcia de Michelle Bachellet, amb els líders estudiantils i cívics sorgits de les protestes socials de 2011, a més dels sectors comunistes que treballen per a la transformació social.
En aquesta hora, des d’Europa fins a les ciutats, és desitjable fer bandera de la generositat i la col·laboració en benefici de la gran majoria. A Catalunya, amb la demanda afegida de realització nacional, també arriba aquest ressò.
