Aquesta semana passada s’ha celebrat el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI. Un preludi del Dia Internacional de l’Orgull Heterosexual que tindrem el goig de celebrar tan bon punt l’amor entre persones de sexes diferents sigui considerat un crim en 72 països i condemnat amb la pena de mort en 16 d’ells.
Fou un dia aparentment esperançador. El país va omplir-se de colors, de desitjos i de proclames. Proclames anònimes i de patums conegudes, de joves i grans, als mitjans i, sobretot, a les xarxes socials. Moltes, apassionades; d’altres, sinceres; i algunes, inquietants. Entre aquestes últimes, convé aturar-nos especialment en totes aquelles persones que, tot defensant la causa i mostrant-se’n partidaris, en les seves alegres reflexions apel·laven a la tolerància vers el col·lectiu i es felicitaven pel fet de considerar-se a si mateixes tan tolerants davant la realitat. Tolerants. Del verb tolerar. Que ho toleren.
L’Institut d’Estudis Catalans identifica 3 accepcions diferents pel verb tolerar. La primera parla de “suportar en els altres alguna cosa que desaprovem”. La segona, “deixar passar alguna cosa sense consentir-ho expressament”. I la tercera, “resistir una condició adversa sense dany”. Aquestes persones, doncs, suporten el món LGTBI. Li deixen passar la seva manera de fer, la seva manera de viure. Resisteixen. Resisteixen com uns autèntics herois davant les atrocitats amb què el present els obsequia diàriament.
En ple segle XXI, per tant, i al nostre propi país, encara hi ha qui perdona la vida amb condescendència a aquells que estimen d’una manera determinada. Encara se’ls deixen passar els seus gustos. Els seus vicis. Les seves excentricitats. Encara es tolera, públicament i amb orgull, segons quin amor. Perquè som oberts i avançats de mena; tant, que som capaços de fer els ulls grossos davant la més simple de les llibertats. Quina sort, quina joia.
Bé, és important que aquesta bona gent sàpiga que no cal. Que la seva tolerància no és necessària. Ningú neix perquè uns altres li tolerin ser qui és. Sobretot, perquè a aquests altres no se’ls tolerarà mai la seva benvolent permissivitat enfront un dels drets més bàsics de qualsevol societat: el d’estimar lliurement, el de ser qui un vol ser.
Que no esperin, doncs, cap reconeixement, cap agraïment, cap abraçada. Que no esperin que els tolerem la seva gentilesa. A hores d’ara, sentint-ho molt, ja no ens podem permetre que es toleri la llibertat.
