La primera llei de tot l’Estat coneguda amb el nom de Llei del Dret a l’Habitatge va ser l’aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2007, sota l’aleshores govern tripartit d’esquerres. Ja feia anys que l’Estat havia traspassat les competències en matèria d’habitatge a les autonomies. L’Estat no disposava de cap llei d’aquest ordre més que el conjunt normatiu, codis, reglaments i programes d’inversions heretats del franquisme. A la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya de 2007, la van seguir les de les autonomies d’Andalusia i Castella i Lleó del 2010, la de Galícia del 2012, la del País Basc del 2015 –tot i tenir una legislació pròpia, no aprova una Llei del Dret a l’Habitatge fins aquell any– i la de la Comunitat Valenciana del 2017.
Es tractava d’una nova llei avançada al seu temps, just abans de la bombolla immobiliària del 2008, que, com deia el preàmbul, volia mostrar un canvi d’enfocament i transformar el mercat de l’habitatge de la manera més estructural possible, introduint les àrees tensades, l’índex de preus, la penalització dels habitatges buits i, entre altres objectius, la creació d’un parc públic d’habitatge del 15% en un període de 20 anys. Una llei marc que tots els governs posteriors van incomplir olímpicament, fins a arribar a l’actual crisi de l’habitatge, el naixement de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i del Sindicat de Llogateres, i la precipitada aprovació per part de la Generalitat, l’any 2020, de la Llei de Mesures Urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge, incomprensiblement suspesa parcialment el mes de març de 2022 pel Tribunal Constitucional.
És indispensable la intervenció dels poders públics en el mercat de l’habitatge
A hores d’ara, tot i la seva aprovació, no s’ha iniciat encara la posada en marxa de la flamant Ley 12/2023, de 24 de mayo, por el derecho a la vivienda, pendent de l’aprovació de l’Índex de Preus de l’Estat i les Àrees de Mercat Tens. Com si fos una escena dels germans Marx, els poders econòmics intenten retallar “la segunda parte contratante” i avortar una regulació del mercat de l’habitatge, tensions que són presents dins dels passadissos dels partits del govern [en funcions]. Només cal observar les 2.000 reclamacions presentades per l’Associació de propietaris d’Habitatges de Lloguer (ASVAL) que presideix Joan Clos.
Com deia l’Albert Danés al seu llibre El problema de la vivienda, ¿realidad o ficción?, arribarem també a la conclusió que a ningú li interessa resoldre el problema de l’habitatge? O simplement és que els pensaments de la classe política són encara massa difusos? Quan Joan Ramón Riera, el 2018, publicava el llibre L’Índex de Gentrificació de Barcelona: Hi ha gentrificació a Barcelona?, acabava amb la conclusió que la solució era que tots havíem de ser propietaris. Un comentari d’un amic amb molta sorna puntualitzava: “Acaba de descobrir el propietariat…”
Sense rememorar els vells paradigmes franquistes, la realitat és que ja està totalment assumit que és indispensable aturar els desnonaments, disposar d’un parc d’habitatge de lloguer regulat, un parc públic, una corresponsabilitat de la iniciativa privada, la incorporació de noves formes de cooperació i tinença i, en definitiva, la intervenció dels poders públics en el mercat de l’habitatge. Però és això suficient? No. També calen reformes estructurals de més abast que una Llei del Dret a l’Habitatge, i cal posar fi a privilegis fiscals de l’habitatge de propietat, de diverses formes de societats que distorsionen i intervenen un mercat que mai ha estat “lliure” i, entre altres coses, evitar l’entrada de capitals no contrastats com els que s’acullen a la llei de la Golden Visa. Portugal ens passa al davant.
