El terme de gentrificació, utilitzat per primer cop per Ruth Glass l’any 1964 per referir-se al canvi residencial de la població de classes mitjanes cap a les antigues àrees de classe baixa del districte londinenc d’Islington, va tenir a casa nostra un procés d’acceptació lingüística molt curiós. Quan aquest ja era un terme utilitzat per designar la forma d’expulsió dels residents de determinats barris de Barcelona, el 1997 el Consell Supervisor del Termcat del Consorci de Normalització Lingüística va proposar que la forma més adequada era la traducció per ennobliment, ja que l’original anglès gentrification havia estat creat a partir de gentry (alta burgesia). Finalment, davant l’aparença de donar un valor positiu a aquest procés urbanístic, la baixa implantació del terme i el riure general del públic, el Consell Supervisor el 2015 va desestimar la proposta anterior per validar l’adaptació catalana del manlleu: gentrificació.
Després d’aquests intents acadèmics de blanquejar uns processos urbans que es basen en la violència immobiliària, el Termcat finalment va definir aquest terme d’urbanisme i de sociologia com “la transformació socioeconòmica d’una àrea urbana degradada habitada per persones de classe baixa o grups socials marginals que es caracteritza per la rehabilitació urbanística i arquitectònica de la zona i per l’arribada progressiva de grups socials de classe mitjana o alta, cosa que comporta un canvi en les activitats econòmiques i, de vegades, el desplaçament dels grups socials més vulnerables”.
A la nostra ciutat, la gentrificació té una llarga trajectòria iniciada amb la reforma de Ciutat Vella, després traslladada als barris de Poblesec, Poblenou, i avui als 5 barris que conformen tot l’Eixample. Tant és així que des del 2016, s’observen a les àrees més cèntriques de l’Eixample amb nivells de renda mitjana o alta, l’aparició de promocions d’habitatge de luxe beneficiades per unes lleis molt favorables, convertint-se en valor refugi per als fons d’inversió o en altes rendibilitats pel lloguer turístic o temporal. Tot i que el fenomen neix de forma policèntrica en determinats nuclis històrics, acaba finalment estenent-se al conjunt de la ciutat.
A la nostra ciutat, la gentrificació té una llarga trajectòria iniciada amb la reforma de Ciutat Vella
Ni la Llei del Sòl, ni la Llei del Dret a l’Habitatge de 2023 de l’Estat espanyol, ni la Llei d’Urbanisme de Catalunya del 2007 disposen de cap definició aquest fenomen, ni cap norma que el reguli. Podem dir, com a molt, que a Barcelona la MPGM del 30% d’habitatge assequible pot ser una eina urbanística que, si aconsegueix conservar el seu esperit original, mantenint els habitatges assequibles dins del mateix edifici o dins del mateix barri, pot contribuir a combatre l’especulació i la gentrificació, i promocionar la permanència de la població resident.
La rehabilitació del parc d’habitatges i la certificació energètica i de sostenibilitat impulsades des de la UE són indispensables, però no poden realitzar-se a costa de l’expulsió de la població resident. L’Article 19 de la Llei del Sòl defineix els drets de reallotjament i de retorn, en els casos d’obres de rehabilitació i en el mateix sentit la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya del 2007 a l’article 34. Però aquest article va deixar d’aplicar-se quan, amb la liberalització dels lloguers, els operadors esperaven que finalitzessin els contractes per cancel·lar-los totalment o bé pressionaven amb el mobbing immobiliari els contractes més antics que són encara beneficiaris d’aquest dret.
Quan la propietat ha decidit no renovar els contractes i el llogater ofereix alguna resistència a abandonar l’habitatge, aquesta es tradueix en una demanda i en un desnonament. En les àrees centrals, les classes mitjanes, abans d’enfrontar-se a una demanda prefereixen marxar a la recerca d’un nou habitatge, perquè encara tenen recursos. Aquest fenomen, conegut com a desnonament invisible sobre el qual ja vàrem escriure un article en el número 107, és palpable en la taxa dels nous contractes – un 22% anual, 1.880 contractes anuals només a la dreta de l’Eixample – una xifra tant o més important com la dels desnonaments practicats per ordre judicial – 1775 famílies el 2021 a tot Barcelona – que són els desnonaments visibles, els que acaben la feina i són visibles perquè són processos judicials atesos per les oficines d’habitatge i pels sindicats.
La Gentrificació s’ha convertit en un sistema i un fenomen urbà amb conseqüències en la cohesió social, que ara ja afecta a totes les classes socials i de forma més intensa en espais turístics de valor patrimonial que es tornen atractius. Es perd oferta d’habitatge i es trenquen els equilibris entre residents i places turístiques, l’activitat es veu afectada amb la pèrdua d’establiments de proximitat i de massa crítica de clients dels mercats municipals, es perd població resident i finalment es perden electors. Pèrdues de ciutadans censats amb dret a vot, que acaben afectant també l’activitat política i de forma més profunda al desprestigi de les institucions i del sistema polític: entre el 2015 i el 2023 l’Eixample va perdre 14.778 electors (7,7%) i la ciutat 53.000 electors (4,6%). Però si comptem des de 1991 les pèrdues en el cens electoral s’eleven al 25%. Tota una alerta al sistema polític.
