L’especulació és una operació efectuada en previsió d’una modificació en l’estructura de preus, per tal d’obtenir uns guanys extraordinaris, sense cap límit en una economia de lliure mercat. Els operadors immobiliaris consideren rendibles uns guanys del 5% anual per un valor d’una inversió. Però en realitat les operacions especulatives en el mercat de l’habitatge al districte central de Barcelona, basades en la compra, l’expulsió dels residents i la rehabilitació de finques en entorns patrimonials, tenen una taxa de beneficis extraordinaris molt superiors.
Actualment, el preu de venda del metre quadrat del mercat de l’habitatge de luxe oscil·la entre els 16.000 i els 20.000 euros, enfront d’una mitjana de 5.000 euros en el mateix context geogràfic. Per tant, es pot concloure que tot el que supera aquesta taxa de benefici del 5% anual pot definir-se com a especulació sobrevinguda, ja que, en definitiva, aquesta està contribuint a una modificació substancial en l’estructura de preus per obtenir uns guanys extraordinaris. Un lideratge en l’alça dels preus sostinguda gràcies a uns privilegis fiscals i a la globalització dels mercats. Així, comprar o llogar un pis a Barcelona avui ja val un 50% més que fa 10 anys.
Quan Benjamin Graham i David Dodd, després del Crac del 1929, van proporcionar una definició general de l’especulació, ho van fer relacionant la inversió amb la seguretat i el risc: “Una operació d’inversió és aquella que, després d’una anàlisi exhaustiva, promet seguretat del capital i un rendiment satisfactori”. Les operacions que no compleixin amb aquests requisits són especulatives per definició i, per tant, els especuladors assumeixen majors riscos amb el seu capital que les persones que dipositen els seus diners. El risc, doncs, forma part intrínsecament de les operacions especulatives, és a dir, com més alta és l’especulació, major és el risc i viceversa.
Per aquest camí és com s’arriba a les bombolles econòmiques, relatades des del crac del 1720 per les companyies britàniques del tràfic colonial, la South Sea Bubble, on l’especulació es va convertir en un fenomen social. Des d’aleshores, les teories de l’equilibri dels mercats entre l’oferta i la demanda de James Steuart Denham, de 1767, s’esvaeixen quan veiem les escalades dels preus i les reiterades crisis econòmiques i immobiliàries, que es van repetint de forma periòdica. Després de la crisi del 2008, estem en vies de retornar a una nova bombolla immobiliària i el sistema econòmic és incapaç de reaccionar de forma intel·ligent, reduint els riscos i, per tant, reduint les taxes de beneficis en què es basa l’especulació.
L’article 47 de la Constitució regula la corresponsabilitat del sector privat en matèria d’habitatge amb la regulació i la utilització del sòl d’acord amb l’interès general “per impedir l’especulació”. La Llei del sòl i rehabilitació urbana de 2015 cita el concepte d’especulació com a element a impedir, en el pas del sòl rural a sòl urbanitzat, a través de les cessions i reserves de sòl en el nou planejament. La Llei d’urbanisme de Catalunya cita com a mínim dues vegades el concepte d’especulació com un mal a evitar, però en cap cas defineix el fenomen i les seves condicions, i res s’indica de forma específica sobre com prevenir l’especulació en el sòl urbà consolidat. En aquest cas, l’especulació se situa en les rendes urbanes de posició, patrimoni i centralitat, operacions urbanísticament i històricament ja amortitzades i que són totes plusvàlues de creació social i, per tant, un bé comú. D’aquí ve una de les utilitats de la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) per la cessió del 30% d’habitatge protegit en les promocions d’obra nova i gran rehabilitació. A què esperem per aturar una nova bombolla?
