La sèrie Isabel emesa per TVE va acabar el passat dilluns dia 1. Ha estat una bona sèrie, ben ubicada, interpretada i força ben basada històricament. Alguna cosa no era del tot correcta, no obstant Catalunya hi era ben representada: la senyera, els conflictes dels remences, el títol de príncep de Girona, la conquesta als francesos del Rosselló. Alguna cosa més es podia haver dit, però en fi…

El fe tés que tot es descobreix al darrer capítol: Isabel morta, Ferran II és vist com un estranger i els castellans prefereixen a Felip el Bell –flamenc– que tantes coses havia fet per Castella: la conquesta de Granada, el descobriment d’Amèrica, conquesta de places africanes, i Ferran ha de marxar amb el crit despectiu de “catalanote!”. Això la sèrie no ho mostra, només el mostra resignat, quan es treu la corona de rei de Castella, a manera de renúncia, i ha de tornar al seu país de veritat, la corona catalano-aragonesa.

Aquest fet, podria ser paradigmàtic de com molts catalans han contribuït a la construcció d’un Estat espanyol més modern que després no ho agraeix. Podria ser el cas, al segle XIX, del general Prim. Podria ser també el cas de Cambó quan dimiteix de ministre i adreça una carta a Alfons XIII a tall de retret. Podria ser també el cas de la contribució d’ ERC del 1931 al 1939 per a la consolidació d’una II República espanyola. Podria ser l’exemple de l’operació reformista de Miquel Roca –l’any 1986– quan un català candidat a la presidència de l’estat va ser vist com un estranger. A més “l’encaix a l’estat de Catalunya” de Jordi Pujol o el “Federalisme” del PSC.

Segles de col·laboració catalana en multitud d’aspectes que han servit de profit a Espanya –i de vegades a Espanya i a Catalunya no– no ha tret del cap als espanyols la idea de “los catalanes lo quieren todo”. És com intentar convèncer, amb tots els mitjans a la mà, una esposa histèricament gelosa que el seu marit, fidel i amantíssim, no li és infidel. Però aquesta continua desconfiant del marit, malgrat que li hagin demostrat tot el contrari.

La millor solució –per al matrimoni i per a Catalunya– és la independència, que els catalans s’esforcin només per al seu verdader país, perquè com va escriure el guionista de cinema Jean- Claude Carrière: “No és fàcil fer callar una veu per sempre, esborrar per sempre una llengua, els segles parlen en veu fluixa”.