Entre capítol i capítol de la lenta i amarga dissolució del PSC, i hores abans que arribés la “jefa” des d’Andalusia, rebíem amb ràbia la nova punyalada al català: el TSJC ha fixat per primera vegada un percentatge, el 25%, de dedicació al castellà, per solucionar les reclamacions de les cinc famílies que han demanat l’escolarització en castellà. Això vol dir que el funcionament del sistema educatiu català es veurà pervertit en aquells casos concrets en què hi hagi una persona sol·licitant, i això s’haurà d’aplicar a tot el curs.
El projecte d’anihilació de la llengua catalana segueix el seu camí a través dels jutjats. Aquesta és l’única manera que té l’Estat espanyol per suprimir-la i imposar el castellà –el mal anomenat espanyol–, a banda de la via totalitarista, que avui resta latent però aparcada. La idea és que el català sigui relegat a l’ús estrictament domèstic, sense haver de recórrer a la força –la via totalitària–. És el model que s’ha començat a aplicar a les balears, seguint l’exemple del País Valencià, on la presència de la nostra llengua a les aules és pràcticament testimonial. Desactivar el català és desactivar Catalunya i, per tant, desactivar la cultura catalana i l’independentisme. En conclusió, l’assimilació definitiva i desitjada del Principat de Catalunya a la Corona de Castella. Convertir el nostre model d’immersió lingüística en un de línies, com al País Valencià, serà el preu que la nostra llengua haurà de pagar si els catalans no som capaços de dotar-
nos d’un Estat propi que reguli allò que fa referència a Catalunya, com en un país normal qualsevol.
No ens hem de deixar trepitjar, i menys quan veus internacionals molt rellevants parlen clar en relació al procés sobiranista català. Un dels assessors del president Obama, Ben Rhodes, arribava a certes conclusions optimistes sobre el silenci de les institucions internacionals vers el cas català, malgrat les visites de Rajoy i els seus ambaixadors. Rhodes, conseller de Seguretat Nacional adjunt de Comunicacions Estratègiques i Redacció de Discursos de la Casa Blanca, deia: “de vegades l’autonomia funciona, de vegades els pobles esdevenen independents, de vegades hi ha unions. Crec que en termes generals donem suport a que hi hagi un procés de revisió d’aquests temes a cada país, però al final cada país i cada grup de població prendrà les seves decisions”. El món espera Catalunya. En silenci, és cert, però l’espera.
Oriol Jordan
