El passat 30 de novembre, a la presentació del llibre Últims dies a l’Eixample, vam tenir l’oportunitat de conversar amb el seu autor, en Ferran Escoda, amb ironia i sarcasme d’aquesta decadència secular de la burgesia catalana a l’Eixample. Davant la fugida i posterior venda espectacular del patrimoni immobiliari de la ciutat a fons inversors internacionals i hòldings turístics, l’autor al final del llibre suggeria dues possibles reaccions al problema: la creació d’un Grup de Resistents amb llicència per a l’acció directa i l’elaboració d’un Inventari o Cens dels edificis venuts, responsables de l’èxode de famílies senceres.
El llibre Últims dies a l’Eixample, tot i ser un divertit exercici literari, establia un evident diàleg amb la r ealitat. La primera reacció, el Grup de Resistents, ja estava en certa manera representat al mateix acte amb la presència d’alguns dels veïns que estaven patint de forma directa aquesta metamorfosi bèl·lica que és el mobbing immobiliari. Al mateix acte, una petita entitat veïnal de la Dreta de l’Eixample es definia a si mateixa com a Club dels Resistents i encoratjava tothom a no cedir a les pressions del negoci. No van sortir propostes d’accions directes, encara… però si que es va anunciar la segona proposta.
Silenciosament, aquesta entitat havia anat elaborant entre el 2016 i el 2022 un cens o inventari de les compravendes d’edificis, amb el corresponent buidatge dels residents i l’expulsió del veïnat a la següent corona metropolitana. L’informe anomenat ‘Gentrificació i habitatge de luxe a la Dreta de l’Eixample’ va ser acceptat al registre d’entrada de queixes, número E-42524/2023, de la Sindicatura de Greuges de Catalunya, el 15 de novembre de 2023. Tanmateix, el pròxim 18 de desembre, a la sessió del Consell de Barri de la Dreta de l’Eixample, aquesta entitat ha aconseguit entrar a l’ordre del dia el debat sobre aquesta temàtica que està afectant greument la cohesió social de la ciutat.
Podríem preguntar-nos com és que hem arribat fins aquí? Avui la gentrificació a la nostra ciutat ja és un fenomen urbà amb conseqüències en la cohesió social, tal com la defineix la Llei d’Urbanisme de Catalunya. En tant que activitat no volguda, sinó imposada per les lleis del lliure mercat, afecta tant les classes populars com a les classes mitjanes i de forma més intensa en espais turístics de valor patrimonial que es tornen atractius per a nous residents de temporada, generant promocions d’habitatge de luxe o allotjament turístic allà on abans hi vivien famílies, per la senzilla raó de disposar d’una legislació totalment favorable. Aquest és el motiu principal de la manca d’oferta d’habitatge a la ciutat.
La possibilitat d’extreure fàcilment plusvàlues especulatives que es nodreixen dels valors col·lectius de la centralitat, del patrimoni o de les inversions públiques, permeten multiplicar els preus i els beneficis de forma incontenible. El lideratge dels preus està avui en mans d’una minoria monopolitzada per la presència de les socimis, els que s’acullen a la “golden visa” o compren amb criptomònada, i altres societats patrimonials com les sicavs, que disposen de privilegis fiscals concedits per unes lleis aprovades a partir del 2008, després d’una desastrosa gestió de la crisi immobiliària per part d’un govern conservador. Però hi ha prou mercat per sostenir tot això? Fins ara els beneficis immobiliaris s’han nodrit d’inversions alienes de procedència inconfessable, dels expats que aterren a la ciutat i del progressiu increment del percentatge del salari que les famílies destinen als lloguers o a les hipoteques. Però fins quan?
