Un total de 70 milions de persones han votat Donald Trump. D’entre les raons per les quals poden haver-ho fet, n’hi ha una que sembla bastant òbvia segons els que hi entenen: Trump parla clar, Trump s’expressa de la mateixa manera que s’expressa la gent que el vota. Hi ha uns ciutadans que pensen A, un candidat que expressa sense subterfugis A i uns vots que conseqüentment van a parar a A. El cercle es fa sol.
Aquesta realitat, matisada i adaptada a les circumstàncies, s’ha traslladat també a Espanya a través de Vox. Hi ha gent que ha trobat un partit que utilitza la mateixa demagògia que utilitzen ells amb els seus amics, amb els mateixos titulars fàcils, les mateixes mentides autoproclamades i tot un patró d’estil basat en la no-política i l’odi cap al diferent. En veure Vox, tota aquesta gent ha respirat tranquil·la.
Però, i a Catalunya? A Catalunya de moment no ha emergit un fenomen populista postdemocràtic. Però sí que els ingredients que tenim sobre la taula s’assemblen molt als que acaben provocant que apareguin aquests fenòmens. A tall d’experiment, us recomano que aneu a les xarxes socials dels principals partits independentistes i que feu una repassada al to i al contingut dels missatges que es comparteixen a granel. Us servirà per veure la llunyania entre el missatge polític dels partits i l’estat anímic dels votants. En cito només alguns exemples.
“La repressió no ens aturarà”. Ens ha aturat. És evident que ens ha aturat. ¿Quin sentit té dir que no ens aturaran quan actues com si t’haguessin aturat i quan el teu votant sap que, efectivament, ens han aturat? La gent, amb el seu entorn, es lamenta que estem aturats. No comenta que no ens aturaran.
Una part de l’independentisme no se sent representada pels polítics, no parlen el mateix idioma
“No podran contra tot un poble”. Han pogut contra tot un poble. I no només han pogut, amb prop de 3.000 represaliats, sinó que ni tan sols els ha calgut anar contra tot un poble; n’han fet prou reprimint una part d’aquest poble. La part independentista, concretament. La part que sovint confonem amb el tot per creure’ns un sol poble. ¿“No podran” és el missatge que busca sentir un votant envoltat de víctimes de la repressió?
“Prou repressió!”. A nivell polític, ¿té sentit cridar prou repressió quan en cap moment estàs collant l’Estat perquè faci cas a la teva proclama? ¿Què passa quan crides “prou repressió” però simplement com a prec, no com a amenaça amb contingut polític? ¿Se sent representat, el votant, o sent un cert ridícul?
“Mai podran inhabilitar les idees”. És molt probable que sí. De fet, ja fa mesos que utilitzen la por per inhabilitar-nos-les. L’Estat vol atemorir-nos perquè la por ens congeli l’activisme i, per tant, no puguem posar en pràctica les nostres idees. Torno a la mateixa pregunta d’abans. ¿Hi ha algú al carrer que comenti que mai ens podran inhabilitar les idees?
Són només alguns exemples ràpids, en trobaríem molts més en la comunicació dels partits independentistes. I crec que tots ells deixen entreveure des de fa mesos que el discurs polític, en general, està a anys llum del discurs del carrer. Diria que una gran part de l’independentisme no s’està sentint representada pels seus polítics, a dalt i a baix no es parla el mateix idioma. I aquesta disfunció discursiva pot acabar generant monstres que omplin aquest forat explotant el populisme, la mentida i l’odi per canalitzar tots els sentiments que avui no estan sent canalitzats.
De moment, els partits respiren tranquils perquè saben que no hi ha substitut. Ni d’aquesta mena ni de cap altra. Però estan jugant amb foc. I arreu del món trobem casos de partits convencionals que van jugar massa amb foc. Tant, que van acabar cremant la gent.
