No sé quants anys hauran de passar perquè a Espanya s’entengui el significat de la paraula ‘democràcia’.

Resulta penosa la forma com es desenvolupen les campanyes electorals a l’estat espanyol. En qualsevol democràcia consolidada, les campanyes tenen l’objectiu primordial de donar a conèixer a la ciutadania les seves propostes per assolir el poder en cas d’aconseguir ser la formació més votada. Pura lògica, atès que no hi ha una alternativa millor.

Però aquí no. Aquí tot se centra en declaracions barroeres on només s’intenta destruir el contrari per raons ideològiques. Qüestions primordials i vitals com les pensions, l’habitatge, la sanitat, el salari mínim, la creació de llocs de treball, el canvi climàtic, les infraestructures, i un llarg etcètera, sembla que no interessen. S’ha arribat a un extrem en què l’electorat ja no sap quina postura adoptar: és pràcticament impossible saber qui pretén ocupar el centre polític, quina dreta ho és més que l’altra o què s’entén per ‘esquerres’.

Espanta veure com el suposat centre s’uneix a la dreta i aquesta, a l’extrema dreta, formant així un trio inalterable ideològicament, sense parangó a la resta d’Europa, on cada formació té el seu lloc a l’arc parlamentari.

Només és comprensible aquesta disbauxa si s’entén com una unió enfront de l’enemic comú: l’esquerra, a la qual titllen de “comunista” i no sé quantes coses més, pretenent un retorn a la retòrica de la dictadura franquista, on tota política aliena era considerada proscrita.

Malgrat tot, és possible donar una empenta a Espanya (que falta li fa) donant tot el nostre suport a aquells que, per sobre de tot, intentin afavorir els més necessitats. No som un país cristià? Doncs és hora de ser-ho, però de veritat.