Els magatzems La Esperanza durant la nevada del 1962, en una imatge capturada per un dels treballadors. Foto: Manel Montoliu
L’Esperança Buñuel deu el seu nom al negoci que va regentar la seva família a Sant Antoni durant bona part del segle passat. I, de la mateixa manera, els magatzems La Esperanza devien el seu nom a un sentiment tan humil i honest com “l’esperança de tenir un client”. Amb 76 anys, Buñuel relata de memòria l’origen d’aquell establiment que la va veure néixer i créixer i que va tancar ja fa gairebé cinc dècades.
A principis del segle XX, els besavis de Buñuel, que tenien parades comercials al carrer del Comte d’Urgell, van comprar uns terrenys a Tamarit amb Comte Borrell. El següent pas va ser trobar una companya de vida per al seu fill. “Van anar al poble a buscar una neboda”, detalla Buñuel, evidenciant que eren altres temps. El 1907, finalment, es van inaugurar els magatzems La Esperanza, dels quals es van fer càrrec el fill dels propietaris i la seva jove esposa.
“La meva àvia era una dona molt treballadora”, destaca Buñuel de qui va ser l’ànima d’aquell negoci especialitzat en el sector tèxtil. “S’hi venia de tot menys sabates. Eren uns grans magatzems, amb trenta empleats que van acabar sent com de la família”, afegeix.
La popularitat de l’establiment al barri era innegable. Gràcies a la seva proximitat al Mercat de Sant Antoni, els veïns sovint el feien servir com a punt de referència per situar-se. “Entrem al mercat pel costat de La Esperanza”, es podia sentir habitualment en aquella època.
Buñuel, que es va criar jugant a pilota i patinant per l’interior dels magatzems amb el seu germà, recorda amb orgull un moment crucial de la història del negoci familiar i del país sencer. “A La Esperanza es va vendre la primera senyera després de la mort de Franco”, assegura.
Els magatzems La Esperanza de Sant Antoni, en una imatge capturada per un dels treballadors. Foto: Manel Montoliu
La fi de La Esperanza
“La meva àvia va despatxar fins als 88 anys: va estar al peu del canó fins al final”, afirma Esperança Buñuel. També la seva mare s’hi va deixar la pell fins que va morir, provocant un buit que aviat es faria més gran. “Els dos germans de ma mare van morir poc després que ella”, lamenta. En aquest context, havent perdut la mare i els tiets, l’Esperança i el seu germà, de 27 i 28 anys, no es van veure amb cor de mantenir viu el negoci. Les obligacions de tots dos i les seves respectives parelles, així com el mal tràngol emocional que vivien, van derivar en la pèrdua de La Esperanza l’any 1977.
L’espai que ocupaven els magatzems el van vendre, però es van quedar amb la finca del costat, a Comte Borrell, que era propietat de la família des de finals del segle XIX i que encara ara és dels germans Buñuel. Des de fa un parell d’anys, a més, als baixos de l’edifici hi ha el local de l’ONG De Veí a Veí, presidida pel fill de l’Esperança, Rafa Martínez.
Aquesta nova vida, però, no ha fet oblidar els magatzems. “La gent de la meva edat encara se’n recorda i em saluda. Semblo la Monyos del barri”, fa broma Buñuel. El sentit de l’humor, com l’esperança, no s’ha de perdre mai.
