El Poblet, un barri de passatges

Gaiolà, Pau Hernández, León, Maiol, Simó, Font… i així fins a 22. Són els passatges que hi ha al barri de la Sagrada Família o –parlant amb propietat i d’acord amb el nom històric que reivindica bona part dels veïns– al Poblet. Aquesta xifra el converteix, de llarg, en el barri amb més passatges de l’Eixample: a l’Esquerra de l’Eixample, per exemple, només n’hi ha cinc, i a la Dreta, deu. Així ho va explicar Pere Cowley, guia cultural i autor del blog pladebarcelona.cat, en la xerrada que va oferir dimecres passat a l’Ateneu El Poblet, organitzada per la Comissió de Memòria Històrica del barri.

En una sala plena de gom a gom, Cowley va començar situant el públic en el tema del dia. Així, primer va deixar clar què és un passatge: segons el DIEC, “carrer curt, galeria entre dos carrers, reservat a qui va a peu” (una definició que, més endavant ho veurien, no sempre es correspon amb la realitat). Després, va remarcar per què parlem del Poblet. “Dir Poblet i no dir Sagrada Família ens ajuda a reivindicar el passat d’aquest barri més enllà del temple. De fet, el barri és més antic que el temple”, va afirmar Cowley, després de recordar que el Poblet era un barri de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, i no de Barcelona.

L’arribada de l’Eixample

No cal dir que el barri del Poblet forma part de la trama de l’Eixample, però ja existia abans que Ildefons Cerdà dissenyés el seu cèlebre pla. “Quan les illes de l’Eixample van arribar al Poblet, no es van trobar amb un desert, ja hi havia camps, camins (com el camí d’Horta), masies, cases i una sèrie de torrents”, va explicar Cowley. Precisament en els passatges, va afegir, encara perviuen alguns vestigis d’aquell passat. En són un exemple les cases del passatge de Conradí –que forma part del Camp d’en Grassot però és a tocar del Poblet–, unes edificacions anteriors al pla Cerdà que van quedar a dins d’una illa de l’Eixample.

També hi ha passatges que segueixen el traçat d’antics camins o torrents, fet que explica que no siguin rectes i que ha repercutit en alguns edificis d’altres carrers. “Les façanes dels edificis del carrer de Provença, per sota del passatge de Pau Hernández, estan tortes per culpa de l’antic camí d’Horta”, va apuntar Cowley.

Aquesta característica va fer que, posteriorment, els passatges fossin especialment útils durant la Guerra Civil. “Els refugis antiaeris havien d’evitar les línies rectes i sempre buscaven els angles”, va detallar el conferenciant. Els passatges complien amb aquests requisitis i, per això, molts d’ells tenen refugis a sota, com ara el passatge de Simó amb el carrer de Sardenya.

Curiositats infinites

Dels detalls i les curiositats que va exposar Cowley durant la seva xerrada, se’n podria escriure llibre. Destaca el fet que molts passatges amaguin noms de dones, com el de Font, que es diu així per Paula Font, o el de Vilaret, per Antònia Vilaret. També que alguns passatges conservessin el seu nom d’abans de la Guerra Civil durant la dictadura franquista, com els passatges de Catalunya o de la Igualtat. En aquests dos casos, el règim va canviar el nom dels carrers homònims, però, qui sap si per oblit o per mandra, no va rebatejar els passatges.

Després de repassar, també, el passat industrial i obrer dels passatges –són bons per fer barricades, es va comentar a la conferència– va arribar el torn de paraules. Veïns que hi van créixer encara recorden les festes majors, la vida veïnal “de poble”, la tranquil·litat… i anècdotes, moltes anècdotes. Com ara que en un dels passatges, el de Gaiolà, hi va haver la primera fàbrica de dònuts de l’Estat. Qui vulgui conèixer el barri i la ciutat, doncs, s’ha d’endinsar en els seus passatges.