Una escena de l’espectacle ‘A cor obert’, de Descabelladas. Foto: Descabelladas
Recorda algun moment en què no t’hagis trobat bé. Tenies ganes de fer res que no fos quedar-te al llit? Podies pensar en res que no fos el teu malestar? Ara imagina’t que aquest malestar no se’n va i has de conviure amb ell cada dia.
Aquesta és la realitat de les integrants de Descabelladas, un projecte d’arts escèniques per a dones amb càncer, malalties cròniques o discapacitat. El van fundar les actrius Isabel Díaz i Teresa Urroz l’any 2011 amb la idea de fer “tallers de desdramatització”. “Les dones amb qui treballem tenen molt drama a la seva vida i sovint creuen que no hi ha res més que això”, explica Díaz, que ofereix aquests tallers a l’Ateneu El Poblet des que va obrir i abans els havia fet a l’Espai 210.
L’objectiu, doncs, és que aquestes dones s’adonin que poden fer molt més del que es pensen i que puguin “recuperar l’alegria, el sentit de viure”, afegeix Díaz. “No he d’estar en un racó pel fet de tenir una malaltia”, diu Almudena Calvo, membre de Descabelladas, fent una afirmació que copsa perfectament l’esperit del projecte.
Quan assisteixen per primer cop als tallers, la majoria de dones diuen que no saben cantar, actuar ni ballar i avisen que no pujaran a l’escenari, però al final totes acaben fent de tot i representen una obra que elles mateixes han creat. “No són conscients de les seves capacitats”, assegura Díaz. El fet de crear els espectacles a partir de les seves vivències –de “donar bellesa al que portem a dins”, en paraules de Calvo– és “alliberador”, afirma Roser Pubill, una altra integrant de Descabelladas. Ella s’hi va sumar quan es va jubilar i reconeix que ha estat “un regal”.
Tal com diu Calvo, Descabelladas “no pretén treure importància” a la situació de les integrants, però sí donar-los eines per “jugar” a partir d’aquí. Això queda reflectit a les sessions del grup: “Molts cops, quan arribem, confessem que hem estat a punt de no venir perquè no ens trobem bé. Al cap de mitja hora, ningú se’n recorda. El mal hi és, però queda en segon terme”, comenta Pubill. “No és un grup de teràpia, però té efectes terapèutics”, resumeix Calvo.
Per a aquesta veïna del barri, descobrir la “filosofia de la desdramatització” ha estat vital per conviure amb la malaltia mental que pateix. Per això s’ha endinsat de ple en el projecte i s’ha convertit en la presentadora de la Ràdio Descabellada, creada durant el confinament. “Tractem temes delicats, però desdramatitzant-los”, explica.
Ràdio, teatre, dansa o cant: “Si pots respirar, pots fer de tot”, sentencia Díaz. “Totes tenim potencial i l’acabem trobant”, afegeix Calvo, i conclou que això els serveix per entendre que són “més que una persona malalta”.
