A Lydia Abellán la mou la il·lusió

Lydia Abellán (Barcelona, 1993) deu ser una bona companya de viatge, d’aquelles amb qui pots parlar de l’aspecte més absurd i del més profund. Sempre té a punt una anècdota i respecta els moments propis. “La meva paraula favorita és il·lusió perquè sense ella no té gaire sentit que facis res. La il·lusió mou el món”, confessa la jugadora del CFS Eixample. És empàtica, sensible i té llum.

La seva història amb el futbol sala comença amb només 7 anys, quan el femení “no era conegut ni tenia massa equips”. Abellán va tenir “la gran sort” de poder fitxar pel FS Castelldefels i la mala sort d’haver d’esperar dues temporades fins a poder jugar perquè no tenia l’edat mínima per ser federada. Només podia entrenar-se amb l’equip. “Imagina’t si érem poques les que jugàvem que competíem noies de 9 als 16 anys. Com que érem les més petites, ens vam passar dues temporades perdent tots els partits”, rememora, divertida. No recorda la seva primera victòria, però sí el primer empat, a dos, a Prats de Lluçanès.

Quan van créixer “una mica” van començar a encadenar triomf rere triomf. Havien après moltíssim contra rivals que els treien mig cos. “Ara, afortunadament, hi ha molts més equips i oportunitats. Les noies són millors tècnicament, dominen les dues cames i tenen nocions tàctiques abans”, celebra la jugadora del CFS Eixample.

Aprendre del segle XX

Li encanta llegir i, en particular, la història. El segle XX li sembla fascinant perquè “és una font contínua d’aprenentatge”. “Tot i que veient la situació entre Ucraïna i Rússia no tinc clar que n’hàgim après tant…”, lamenta. Celebra que ara, “a poc a poc”, es comencin a recollir “una mica” els fruits de les revolucions socials. “Em sembla vital saber d’on venim i com i per què van passar les coses per intentar trobar solucions als problemes”, amplia.

Reflexiva i observadora, Abellán sempre va més enllà de les persones i de les coses. Se sent orgullosa de l’equip humà i esportiu del qual forma part. Hi veu bones persones i senzilles. No van trigar “gaire temps” a entendre’s i connectar a dins i a fora de la pista. “Ens agrada tractar bé la pilota i combinar, però a vegades ens falta pragmatisme”, exposa. Una carència que pot fer que el contrari les colpegi amb una pilota robada o qualsevol altre error. Badades que serien el millor regal per al seu pròxim rival, dissabte 19 de febrer, la CD La Concòrdia, “un equip molt intens, competitiu i guanyador que provoca molts u contra u”. “Serà un partit maco i necessitem la victòria per, com a mínim, no allunyar-nos més del CFS Castelló o del CN Caldes”, adverteix.

“Hem de gestionar millor la frustració i no atabalar-nos quan no ens surtin les coses. Cal millorar en l’última passada i el remat final”, analitza. El seu equip és el segon més golejador de la Segona Divisió. “No vull que s’interpreti que vaig de sobrada, però per les ocasions que tenim hauríem de marcar força més gols”, tanca, convençuda, Abellán.