Martina Claramunt, a l’Escola Proa, amb un mural fet per alumnes de fons. Foto: Toni Delgado
Quedem a l’Escola Proa, al barri de la Bordeta, a Sants, i conversem a l’hort, un espai màgic per a Martina Claramunt (Barcelona, 2005), que, per un moment, torna a la infància. S’hi veu més petita i recollint, com la resta de la classe, els enciams que hi plantaven. Després, preparaven l’amanida i dinaven plegats. Mentre la barcelonina recrea els records, apareixen uns marrecs amb carmanyoles. Alguns observen, curiosos, la càmera i la gravadora. Un parell ens saluden amb alegria. L’espantaocells no deixa d’observar-nos.
L’hort és un espai que convida a la reflexió i aquesta tranquil·litat, barrejada amb l’entusiasme dels infants, ajuda l’entrevistada a traduir en paraules moments i emocions difícils de descriure per la seva complexitat. “Mai m’he parat a pensar per què m’ha tocat a mi. Simplement, em sento una privilegiada perquè tot està anant molt bé. Si no fos així, potser tindria la sensació d’haver patit més”, s’obre Claramunt, nova jugadora del JAC Sants.
Fa temps que pensa que la família va patir més que ella i que per això, i sense adonar-se que ho feia ni per què ho feia, fingia estar millor del que estava. No els volia preocupar encara més.
Conserva la il·lusió i l’energia d’una nena, i, alhora, parla com una persona gran. “No soc conscient d’haver passat un càncer. Va ser una època d’absoluta inconsciència. Veig la vida com un aprenentatge i cada moment ho és. Escriure una espècie de diari personal em permet col·locar les coses al seu lloc i relativitzar-les”, confessa.
La nova pivot del JAC Sants, durant la conversa. Foto: Toni Delgado
Aquella setmana de febrer de 2020 va ser molt intensa. Dilluns dia 10 va anar al metge perquè li havien de treure els queixals del seny i dimarts va començar a tenir marejos. No li va donar gaire importància perquè, de tant en tant, li passava després d’un entrenament. La nit de dimarts a dimecres es va despertar amb un gran dolor de mandíbula, i dimecres a la tarda, al CAP, li van programar unes analítiques per a l’endemà. Els resultats no van ser bons i dijous va ingressar a l’habitació 520 de l’Hospital Sant Joan de Déu.
“Divendres, molts metges, potser n’eren vuit, nou o deu, els van comunicar als pares què em passava, i després van entrar a l’habitació i m’ho van dir a mi. Era leucèmia. Vaig plorar molt. Encara no soc conscient de res del que ha passat, la veritat”, confessa la pivot.
“Veig la vida com un aprenentatge i cada moment ho és”, diu la pivot barcelonina
Sí que té clar com la va tractar l’equip de l’hospital, sobretot escoltant-la. “Viuen i conviuen amb tantes situacions diferents que tenen l’empatia necessària perquè entenguis que ets allà pel teu bé”, enraona.
Claramunt va rebre l’alta hospitalària l’11 de març de 2020, dos dies abans que Pedro Sánchez, el president del Govern estatal, anunciés la declaració d’estat d’alarma per a l’endemà. La pandèmia havia arribat oficialment. “Vaig poder sortir al carrer quan gairebé tothom havia d’estar tancat a casa i amb mons germans, el Ferran i la Júlia, fèiem broma de la situació. Era la nostra manera de treure-li ferro als aspectes negatius, com la quimioteràpia. Ens empipem, ens estimem i ens donem suport sempre”, comparteix, orgullosa.
Una gran amiga, Irene García, que és perruquera, va ser qui li va tallar els cabells quan ja estava en tractament. “Se m’hi estaven fent rastes i vam veure que era el moment de rapar-me. Tenia el procés tan normalitzat que sabia que era un tràmit que havia de complir, i no em va afectar. A més, la Irene és família”, recorda.
Martina Claramunt, amb l’espantaocells de l’hort de l’Escola Proa. Foto: Toni Delgado
Quan li van diagnosticar leucèmia, era jugadora del cadet B del CEJ l’Hospitalet, club al qual va arribar com a mini de segon any i on va competir fins a l’últim any de júnior: “Hi tinc grans records de victòries, derrotes, experiències… És una entitat que porto al cor per les persones que hi vaig conèixer i per com es van preocupar per mi, sobretot les companyes”.
El 25 de setembre de 2021, 589 dies després del diagnòstic, l’entrevistada va tornar a les pistes contra el CBF Cerdanyola. “Era un manat de nervis i il·lusió, i les sensacions van ser bones”, recorda. Començava a veure la llum al final del túnel i ho feia al Júnior Interterritorial del CEJ l’Hospitalet, un nou grup que ja era pura química.
L’abril de 2022
Poc després, es va trencar el segon metatarsià del peu per estrès. “Potser m’hauria pogut prendre el retorn amb més tranquil·litat, però és una lesió que podia haver tingut en qualsevol altre moment”, reconeix. L’abril de 2022 va rebre l’última sessió de quimioteràpia i li van donar l’alta.
En l’homenatge que li va fer el CEJ l’Hospitalet per la seva tornada a les pistes va conèixer la Dra. Sílvia Treviño, que va assistir-hi com a representant de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ). Temps després, la metgessa especialista en medicina de l’esport li va proposar a la Martina que fos la model d’unes infografies sobre uns exercicis específics per al posttractament quimioteràpic. Una iniciativa emmarcada en el programa sobre càncer i bàsquet de BQSalut, l’Àrea de Salut de la Federació, que coordina Treviño. L’any passat Claramunt va participar en les jornades Esport contra el càncer, de la Fundació Ricky Rubio. “La Sílvia em truca i, si puc participar en la xerrada que sigui, ho faig encantada”, exposa.
Claramunt va rebre l’alta hospitalària l’11 de març de 2020, quasi a l’inici de la pandèmia
Expressiva, empàtica i eterna observadora, a la barcelonina, nascuda a l’Hospital el Pilar, li encanta viatjar, aprendre, compartir i conèixer gent nova. I per això li venia molt de gust acceptar la beca esportiva de la Universitat d’Arizona i combinar estudis i bàsquet. Un error burocràtic, o més aviat humà, no li ho va permetre.
Es va tancar la porta per anar als Estats Units i se’n va obrir una altra: el Lima Horta Bàsquet. En principi, havia de ser jugadora del Segona Territorial i estar en dinàmica del primer equip, de Lliga Femenina Challenge, la segona competició estatal. Com que no podia compaginar els dos grups, va centrar-se exclusivament en les més grans, un equip molt jove i ple d’il·lusions.
Les expectatives
“El canvi d’intensitat de júnior a sènior és tot un món, i més en un nivell tan alt. Vaig aprendre molt entrenant-me amb grans jugadores i gestionant la frustració i les males dinàmiques. Ens hi vam deixar l’ànima i, malauradament, vam començar i acabar malament”, enraona Claramunt, que no va disputar cap minut amb el primer equip.
Abans era una addicta a les expectatives i ara, per satisfacció del seu pare, en Jaume, es concentra més en el dia a dia i se centra en allò que pot controlar. “El futur dirà com anirà la meva nova etapa al JAC Sants. Només sé que m’hi deixaré la pell i que tinc moltes ganes d’afrontar el curs 2024-2025, a Primera Catalana i en un gran club que fa temps que em volia. Al final, els nostres camins s’han ajuntat i soc molt feliç”, valora. Els seus inicis a l’esport de la cistella van ser al Bàsquet Proa Sant Medir.
L’entrevistada jugant a la xarranca. Foto: Toni Delgado
Durant força anys es va preguntar què volia ser de gran i només es plantejava dos camins: personal sanitari i mestra d’Educació Física a educació infantil. La seva mare, Núria Pi, treballa a l’Escola Proa, igual que Judit Soro, la mestra que li va fer estimar encara més l’esport. Al final, i després d’estudiar un cicle formatiu d’Auxiliar d’Infermeria a la Fundació CIC, va descobrir que no s’havia equivocat en la tria.
Sempre li ha agradat molt ajudar i tractar amb els infants i des del juny de 2023 treballa a Pediatria, a l’Hospital de Barcelona, que és on va fer les pràctiques. “Des del primer dia els companys i companyes m’ho han posat tot molt fàcil”, celebra la barcelonina, que fa un any va disputar la Copa Colegial amb l’Escola Thau.
“El meu Spotify és ple de cançons diferents i trio la que em vingui de gust en aquell moment”, confessa Claramunt, que cuida molt bé la seva nena interior. Ho demostra quan li proposo fer-li unes fotos jugant a la xarranca. És pura llum.
