L’edifici del xamfrà entre els carrers Bailèn i Aragó, un exemple de remunta mal feta. Foto: Línia Eixample
Harmonia és una bona paraula per descriure el que transmet el disseny de l’Eixample. Però quan hi passeges, de tant en tant, alces la mirada i et trobes de cop amb una imatge que pot ser de tot menys harmoniosa: un bloc de formigó afegit sense cap criteri a un edifici existent per fer-lo créixer en vertical. És el drama de les remuntes mal fetes que proliferen al districte, la majoria de les quals es remunten –valgui la redundància– a l’època de l’alcalde Josep Maria de Porcioles (1957-1973), quan es va popularitzar l’expressió “els barrets de l’Eixample” per referir-s’hi.
“Al carrer Aragó i al carrer València, per exemple, hi ha absoluts desastres estètics: semblen barraques enganxades a l’edifici”, assegura Jaume Artigues, arquitecte i president de l’Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample. “Aquesta mena de remuntes no respecten l’edifici original i li fan perdre tota la identitat”, diu en la mateixa línia la presidenta del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) a la demarcació de Barcelona, Sandra Bestraten, que posa com a exemple paradigmàtic l’edifici del xamfrà entre els carrers Bailèn i Aragó. Un altre cas per posar-se les mans al cap és el de l’edifici del costat de la Casa Batlló, el que fa cantonada, que també té una remunta de l’època de Porcioles que va afectar l’obra de Gaudí.
Les remuntes fetes de qualsevol manera, pensant només en el creixement indiscriminat de la ciutat, són fruit de la poca importància que durant anys se li va donar al patrimoni arquitectònic. Tot i que això ha millorat, Artigues recorda que encara queda molta feina a fer, sobretot a l’hora d’evitar remuntes i altres afectacions als edificis que tenen un grau de protecció B, C i D i que, per tant, no estan emparats per la Generalitat. A més, lamenta que “sovint els interessos econòmics passin per sobre de la protecció del patrimoni”.
També es poden fer bé
A l’altra cara de la moneda hi ha les remuntes fetes amb criteri i respecte cap al patrimoni i els veïns. Criden menys l’atenció, és clar, però també hi són. En aquest sentit, Bestraten posa en valor projectes com La Casa por el Tejado, un equip d’arquitectes que es dedica a crear nous àtics en edificis que tenen cobertes desaprofitades. Ho fan de forma sostenible, amb voluntat estètica i, a més, aporten un benefici a l’immoble original, com ara la instal·lació d’un ascensor o la millora de l’aïllament. Han intervingut en diversos punts del barri, com el número 59 del Passeig de Sant Joan o el 81 del carrer Girona.
Tot i això, cal fer-se una pregunta: fins a quin punt cal que la ciutat continuï creixent? “Barcelona ja és molt densa”, apunta la presidenta del COAC a la demarcació, alhora que Artigues recorda que “l’Eixample té una densitat semblant a zones de Nova York”. “La història ha generat alguns buits que ja va bé que hi siguin”, afegeix Bestraten, “si no, costa fins i tot veure el cel”.
