L’Escola Moderna només va durar cinc anys, però la seva repercussió encara dura. Foto: Fundació Ferrer i Guàrdia
El 8 de setembre de 1901 obria les portes l’Escola Moderna al carrer Bailèn, 56. Aquest centre era el somni del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que el va poder fer realitat gràcies a una herència milionària inesperada. Tot i que només va durar cinc anys –les autoritats la van tancar el 1906–, el projecte educatiu que s’hi va desenvolupar va ser revolucionari i va assentar les bases de la pedagogia contemporània. Avui, 120 anys després, l’Escola Moderna seguiria sent moderna.
Ferrer i Guàrdia va apostar per l’educació laica i coeducativa (no separava els alumnes per sexes ni per classes socials), per l’avaluació continua (no hi havia un sistema de càstigs i premis ni es feien exàmens) i per l’educació racional, amb activitats basades en l’experiència i la descoberta de l’entorn. Amb l’Escola Moderna “es va passar per primer cop de la teoria a la pràctica”, recorda el vicepresident de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Vicenç Molina. Per això no està d’acord amb qui pensa que aquell model educatiu és una utopia. “Amb els recursos necessaris, es pot fer”, afirma.
L’escola de Ferrer i Guàrdia era un projecte privat, en el qual les famílies dels alumnes pagaven el que volien, si és que podien. La resta de diners sortien de la butxaca de l’impulsor del projecte, un home que, paradoxalment, amb prou feines havia estat escolaritzat sis anys i no havia anat a la universitat. Va ser durant el seu exili a França que va conèixer grans pedagogs i va començar a interessar-se per l’educació, fins que va rebre aquella herència que li permetria anar per feina de debò.
Què en queda?
“La majoria dels sistemes educatius públics actuals introdueixen els principis de l’Escola Moderna”, diu Molina, que s’allunya del pessimisme d’alguns. Probablement, la gran assignatura pendent en aquest sentit són les ràtios, un aspecte fonamental per poder aplicar les idees de Ferrer i Guàrdia. Ara bé, Molina reconeix que hi ha un principi de l’Escola Moderna que avui dia seria impensable: l’assistència no era obligatòria a cap edat, sinó que es fomentava la llibertat de l’alumne des de petit i se’l motivava a aprendre. Tal com admet Molina, això actualment no funcionaria i generaria desigualtats.
