Jordi Martí Grau: “Hem d’anar cap a un turisme menys depredador”

Jordi Martí Grau (Barcelona en Comú) ens rep en una tarda xafogosa de juliol. Feia mesos que teníem prevista l’entrevista amb el regidor de l’Eixample, però el virus va obligar a ajornar-la. Volíem poder parlar presencialment amb un dels homes forts del govern municipal i amb el regidor del districte central de la ciutat. Una cosa i l’altra es barregen inequívocament en aquesta conversa reposada.

Com va el retorn a la normalitat des del Districte de l’Eixample?
Bé, dins del drama que ha significat aquesta epidèmia. És obvi que és una situació molt dura i difícil, però la reacció del teixit associatiu i comercial ha sigut molt positiva. Preocupació, lògicament, però alhora predisposició a donar un cop de mà amb una certa empatia cap al poder públic.

Aquesta “nova normalitat” no convida a ser gaire optimista. El 30% dels usuaris dels Serveis Socials a nivell de ciutat hi acudeixen per primer cop…
Sabem el que ha significat l’epidèmia a la ciutat en termes sanitaris, però crec que encara coneixem molt poc quin serà l’impacte socioeconòmic real d’aquesta crisi. Per part del govern de l’Estat, els ERTOs i les línies de crèdit a través de l’ICO han ajudat a parar el cop. Nosaltres també hi hem posat el nostre gra de sorra: l’acord de terrasses, la campanya ‘Compra a prop’… Però bé, si a l’activitat econòmica li costa repuntar, d’aquí a uns mesos veurem realment l’impacte d’aquesta crisi sobre els ciutadans, i sembla que serà greu.

Entitats com l’ONG De Veí a Veí, de Sant Antoni, han criticat la tasca dels Serveis Socials municipals i han alertat de la quantitat de gent que han hagut d’atendre ells.
És absurd que confrontem el que fan les entitats amb el que fan els Serveis Socials. Aquests últims crec que han tingut una resposta espectacular. Hem crescut en despesa social durant aquests mesos de manera molt important. És cert que en moments determinats hi ha hagut alguna cua en algun dels centres, però han sigut casos puntuals. I dit això, les entitats han fet una feinada importantíssima que han de continuar fent.

Els Serveis Socials han estat a l’altura?
Crec sincerament que sí. Critiquem tot el que calgui, però no confrontem una cosa amb l’altra. No té sentit.

“És absurd confrontar el que fan les entitats amb els Serveis Socials”

El coronavirus ha impactat amb molta força en el comerç. Aquest sector també s’ha queixat de lentitud i falta de decisió en les ajudes municipals.
Quan hi ha un coma induït de l’economia com el que hem patit i l’activitat queda totalment paralitzada, no hi ha ajuda suficient. No hi ha res que compensi totalment el que teníem abans. Ara bé, se’ns pot dir moltes coses, però crec que hem reaccionat amb una celeritat que jo, sincerament, veig poc en altres administracions que també tenen moltes competències en aquest àmbit.

Un altre sector que també està patint molt és el del turisme. La seva recuperació serà fonamental perquè la crisi sigui menys forta?
La sortida de la crisi pot ser en forma de V o de U. És a dir, més ràpida o més lenta. En aquesta recuperació, a mi em preocupen bàsicament el sector de les exportacions i, efectivament, el turisme. Aquest últim dependrà de la por, dels rebrots, de la limitació de moviments… Però jo no soc gens pessimista. Si l’activitat econòmica es recupera, també es recuperarà el turisme. Ara bé, en el cas d’aquest sector potser costarà una mica més que en altres. I això ens hauria de fer reflexionar de cara al futur.

Cap a on hem d’anar?
Segurament cap a un turisme una mica diferent del que teníem, perquè no descobreixo res si dic que hi ha un turisme menys depredador de condició urbana que altres.

Decreixement turístic, sí o no?
Com que el tenim tan baix, ara hem de créixer. I Barcelona creixerà, perquè té uns actius que no els té cap altra ciutat europea. Però alhora que recuperem turisme hem d’intentar recuperar altres coses que havíem anat perdent en alguns llocs, com el comerç de barri o la despoblació d’algunes zones del centre de la ciutat. Aquí és on hem de posar el focus. Per exemple, estem intentant que alguns pisos turístics passin a ser habitatge per al veïnat, aprofitant que ara no tenen sortida.

La sanitat pública, com no podia ser d’altra manera, ha estat un altre dels grans temes d’aquests mesos. Al districte, un cop van començar les mobilitzacions de seguida es va trobar un espai provisional per al CAP Passeig de Sant Joan…
De cop i volta, sense que ningú ens digués res, van començar les mobilitzacions. No ens havia trucat ningú. Quan vam tenir coneixement de la situació i ens hi vam posar, en un parell de setmanes vam tenir la solució. Hi ha vegades que les protestes són necessàries, però li asseguro que, en aquest cas, si ens arriben a avisar que tenien una urgència, hauríem trobat la mateixa solució i igual de ràpid. A mi no em va trucar ningú demanant-me que es necessitava un espai per al CAP. Sincerament, em sembla que les coses es poden fer d’una altra manera.

I el CAP Fort Pienc quan serà una realitat?
Tenim ja l’espai definitiu per fer-lo. Ara la Generalitat ha de trobar els diners per fer les obres, cosa que fins ara ha costat una mica. És veritat que ara la sensibilitat envers la salut és molt més alta i, per tant, espero que ens en sortirem en poc temps.

La mobilitat ja era un dels grans debats abans del coronavirus i ara encara ho és més. Vostè diu que si es resol bé l’ús de la bici a l’Eixample es facilitarà la mobilitat a tota la ciutat. Queda molt per resoldre?
Sí, queda bastant. És una assignatura delicada, perquè tocant segons quines vies minimitzes la circulació del trànsit, no només de l’Eixample, sinó del conjunt de la ciutat i més enllà. El que hem fet ara és aprofitar el coronavirus per prémer l’accelerador. Aquest canvi ha vingut per quedar-se. No sé si exactament en els mateixos llocs, però no només es quedarà sinó que s’ampliarà. El cotxe no és una bona opció a la ciutat.

“A mi ningú em va dir que es necessitava un espai per al CAP Passeig de Sant Joan”

Pel que fa a la contaminació, els experts diuen que cal reduir un 30% el trànsit per assolir la normativa de la UE i un 50% si es vol arribar als nivells recomanats per l’OMS. És viable això a l’Eixample?
Si posem limitacions al cotxe, fent que aquesta opció surti més cara o més lenta, i ho combinem amb una oferta de transport públic digna, fent més competitiva aquesta segona opció, el pas d’una alternativa a l’altra s’anirà aconseguint. Alguns ho faran amb gust i entusiasme i altres ho faran rondinant, però ho acabaran fent. Cal un canvi cultural, i els canvis culturals sempre són més difícils que els canvis materials.

Els canvis materials que han anat implementant des de l’Ajuntament han estat qualificats per la plataforma Eixample Respira d’insuficients. Què els respon?
Per descomptat que el moviment veïnal mai no en té prou. Ells diran que és insuficient i els toca dir-ho. Però el carril bici que farem a Aragó, per exemple, penso que és un canvi important. I això serà un degoteig. Amb els canvis hi ha un perill: si aixeques excessivament la resistència, potser aleshores t’has d’aturar. Si ho vas fent a poc a poc, vas convencent d’una manera més progressiva. Nosaltres hem optat per aquesta segona estratègia. I crec que la ciutat que deixarem en termes de mobilitat durant aquest mandat significarà un abans i un després indiscutible. El futur va cap aquí. Cada cop hi ha més conscienciació ciutadana, i això és una sort.

Diferents associacions veïnals i de famílies s’han ajuntat per demanar la pacificació del carrer Entença. Vostè hi està d’acord?
Totalment. És un dels que hem de fer. No podem tenir aquestes vies ràpides enmig de la ciutat, i Entença n’és una. Amb la transformació de la Model i les escoles que hi van cal canviar aquest espai. No hi podem tenir una autopista que el travessi.

“Estic totalment d’acord que Entença és un dels carrers que hem de pacificar”

La pacificació de més zones i guanyar espais verds eren precisament els principals objectius del seu mandat, segons va dir vostè mateix a l’inici.
Sí. Ho mantinc i ho reforço.

El que no semblava que li fes gaire el pes a l’inici i que finalment han adquirit és el Taller Masriera, a la Dreta de l’Eixample.
Vam arribar a un acord complicat amb la propietat i finalment hem pogut fer una permuta que no ens ha costat diners. Això era el que jo havia dit sempre, que no ens podia costar diners. Comprar-lo pagant ho veia molt difícil, però la solució que hem trobat ha sigut bona per a les dues parts. I és clar que serà una peça molt important per a un barri amb una manca crònica d’equipaments.

Vostè ha dit que aquesta pandèmia ha permès descobrir “la comunitat de proximitat”. Creu que a l’Eixample hi haurà més sentiment de barri a partir d’ara?
Jo crec que sí. Ja n’hi ha bastant més que anys enrere, de fet. El que cal és acompanyar-lo d’un urbanisme que permeti espais perquè aflori i segur que tornarà una vida de barri més potent. L’Eixample ha de ser barri per si mateix, no només per prestar serveis a la resta de la ciutat. I per fer-ho necessitem aquest urbanisme. Només cal veure què ha passat amb la superilla de Sant Antoni. Un èxit.