Passat i present de Can Camprubí en dues fotos. Fotos: Cedida i Línia
Cornellà és una capsa de sorpreses. Només cal mirar amb serenitat i paciència per captar l’essència dels seus racons. Ja ho deia García Lorca, quan ens convidava en el seu poètic Impresiones y paisajes a interpretar sempre “abocant la nostra ànima sobre les coses, veient quelcom espiritual on no existeix”. I un bon indret de la ciutat on posar en pràctica aquesta recomanació és Can Camprubí, la casa noucentista que dona la benvinguda al visitant que entra al parc del Canal de la Infanta pel carrer de Montserrat Roig. És obra del mític arquitecte Josep Maria Jujol, que la va edificar el 1927 per a la família Camprubí –referents internacionals en el cultiu de les roses– i que va enamorar una estrella de Hollywood.
Ens ho explica el seu actual propietari, José Antonio Gallego, conseller delegat de l’empresa Einsmer, que hi té la seu. Gallego obre la porta de Can Camprubí al Línia igual que ho va fer fa uns 25 anys a un grup de desconeguts que es van interessar per les línies de l’edifici. Era l’any 1998, recorda, i acabava de comprar i reformar la casa per ubicar-hi la seva empresa. Un dissabte a la tarda van trucar a la porta i ell, acostumat a les visites de fotògrafs i periodistes de la resta del món que veien en aquest racó de Cornellà la bellesa i virtuts que els locals de vegades passem per alt, va atendre els visitants. “Eren dos senyors que em van preguntar si podien veure la casa per dins”, rememora Gallego, que ho va acceptar encantat. En aquell moment van entrar dues persones més que s’havien quedat a l’exterior, esperant. Una d’elles anava amb gorra i bufanda i, en veure que Gallego, francòfil i europeista confés, duia un davantal de feina on posava “mestre jardiner” en francès, se li va dirigir en aquest idioma. El que no sabia Gallego és que tenia al davant l’actor John Malkovich, un enamorat de les obres de Jujol que va quedar captivat per Can Camprubí. “Ets un afortunat”, recorda Gallego que li va dir l’estrella de Hollywood.
Una nova vida
Però més enllà d’aquesta anècdota, la importància històrica, patrimonial, sentimental i tecnològica de Can Camprubí el converteix en un edifici singular. Gallego, cornellanenc de tota la vida, també va quedar captivat per la casa. De fet, que la comprés i la reformés va ser determinant per salvar-la. “Si no haguéssim fet la reforma, la casa no hauria aguantat, ja que estava en molt mal estat”, destaca Gallego, que enumera amb pèls i senyals –i un contagiós entusiasme– els detalls de la rehabilitació.
Tanmateix, la voluntat de l’empresari era mantenir l’essència de l’edificació. Per fer-ho possible, no van reformar res sense el consentiment de Josep Maria Jujol fill, amb qui té molta relació. Per tot plegat, actualment la casa combina la modernitat amb l’estima i el respecte pel passat. Es percep, de fet, la personalitat dels Camprubí a través d’elements que s’han conservat per no oblidar-ne els orígens. “Gràcies als materials amb els quals es va aixecar la casa, pots percebre l’esperit dels Camprubí, hi està impregnat”, reconeix Gallego, que recorda els temps quan als terrenys que envolten la casa es cultivaven unes de les millors roses del món. “Cebrià Camprubí va ser un dels mestres creadors de roses més importants del món”, detalla Gallego.
Sense anar més lluny, una rosa d’aquell rosar va guanyar l’any 1938 el primer premi del certamen de la Bagatelle de París, considerat com els Òscars de les roses. Aquella flor, que portava el nom de Marquesa de Urquijo, va ser batejada a Espanya com a Pilar Landecho, nom de pila de l’aristòcrata que en va recollir un exemplar a Cornellà per portar-lo a la capital francesa en plena guerra civil. De fet, va ser en el moment de netejar la casa i llençar objectes vells que Gallego va topar amb els documents d’aquella fita i el diploma de la Bagatelle.
D’anècdotes, com veiem, n’hi ha per omplir pàgines senceres. Gallego, de fet, es planteja explicar-les més a fons per vincular passat, present i futur de Can Camprubí. I recollint la trajectòria i mestratge dels Camprubí en matèria de roses, fa uns anys va impulsar l’anomenat pacte generacional, una iniciativa que vol vincular l’experiència de la gent de més edat amb l’empenta i el temps dels joves, convençut que “l’experiència la transmet l’individu”. En aquest punt fa un alto per recordar el seu mentor, Joan García-Nieto, el sociòleg i capellà jesuïta que, segons rememora, li va obrir la ment “al tot, a l’univers”, i que amara l’esperit de la seva empresa, Einsmer.
Una companyia que és la creadora de l’M7, un sistema integral de seguretat que l’alcalde i vicepresident de l’Àrea Metropolitana, Antonio Balmón, vol impulsar a tota la metròpoli. Per a Gallego, es tracta d’una tecnologia “que empodera el ciutadà per a la gestió de la seguretat” amb només un clic al seu mòbil. Acabem la visita a la planta baixa, on Gallego i el seu equip ens mostren el funcionament d’una eina d’aire futurista en una sala que ben bé podria ser l’escenari d’una pel·lícula protagonitzada per John Malkovich. I creiem que a l’actor no li importaria pas.
