“Van implantar el terror per evitar que unes idees es reproduïssin, però no ho han aconseguit”. Són paraules de Flor Calzada, una de les querellants cornellanenques a la causa que s’està instruint a l’Argentina contra els crims de l’Estat espanyol durant la dictadura. Conjuntament amb David Lora i Xavier Pérez, els tres veïns van declarar a mitjans de mes als jutjats locals a requeriment de la justícia argentina, a través de l’exhort de la jutgessa María Servini, que porta la causa contra el franquisme. Allà, quatre anys després d’iniciar-se la querella, van denunciar la repressió que van patir tres familiars seus durant la guerra civil i la postguerra.
Es tracta de tres històries de patiment, injustícia i por, “com tantes altres arreu de l’estat”, afirneb els protagonistes a Línia Cornellà. Tres crims que, 80 anys més tard, han pogut explicar a un jutge per buscar una reparació, que no per arribar tard ha de ser menor. “És important posar cara a les víctimes”, afirma Xavier, l’avi del qual –Justo Moure– va ser afusellat a un poble de Pontevedra l’octubre del 1936. El seu delicte: ser tinent d’alcalde del PSOE en una zona on va triomfar el cop d’estat. “Els militars colpistes el van acusar de rebel·lió i de crims contra la humanitat”, recorda Xavier, un sense sentit que es repeteix en els altres dos casos.
“El meu pare no va ser un traïdor, ho van ser ells”, exclama Flor, que detalla amb emoció el suplici del seu progenitor. Antonio Calzada era un jove anarquista de Nerva (Huelva) que va patir un procés judicial “sense haver comès cap delicte”. El van condemnar a pena de mort, tot i que li van commutar poc després per una altra de perpètua. Va passar set durs anys a la presó i el 1944 va sortir en llibertat condicional, tot i que amb la prohibició de tornar al seu poble. El 1964 va emigrar cap a Barcelona, on encara la Guàrdia Civil el visitava freqüentment per comprovar que seguia allà. Va ser tant el zel de la dictadura per controlar la seva vida que l’últim dia que els agents van anar a casa de la Flor el seu pare ja havia mort.
MÚLTIPLES SEQÜELES
Aquestes experiències van deixar una fonda petjada. José Barajas, l’avi d’en David, va combatre amb el bàndol republicà durant la guerra i, un cop acabada, les noves autoritats el van enviar als batallons disciplinaris. “Mà d’obra esclava”, clarifica David. José Barajas hi va treballar durant tres anys i, fins que va morir –fa poc, amb 96 anys–, va tenir present el fred, els cops, les humiliacions i la fam que va patir. “Ell deia que a la guerra va tenir molt a prop la mort, però tot i així assegurava que el que va viure després va ser pitjor”, afegeix. Una experiència que el va fer allunyar-se de la política, després d’haver format part de les Joventuts Socialistes al seu poble natal, Huelma (Jaén).
“Al poble érem fills de rojos”, explica Flor. Tanmateix, un cop a Catalunya, l’anonimat que atorga la vida urbana va alleugerir la pressió social.
UN MANDAT DEL PASSAT
Tres relats esfereïdors d’una etapa que, a poc a poc, torna a sortir a la llum. Malgrat això, encara cal seguir picant pedra. “Espanya és l’únic país del món on el feixisme va derrotar la democràcia”, posa de manifest Xavier, que fa paral·lelismes entre el nazisme i el franquisme. Declarant ajuden a posar blanc sobre negre, però també compleixen amb el mandat de justícia dels seus avantpassats. L’avi de Xavier, en Justo, així ho va deixar escrit darrere d’una fotografia dels seus fills que va rebre d’amagat poc abans de ser afusellat, on demanava que li fessin justícia. Vuitanta anys més tard, el seu assassinat serà jutjat.
