Paula Gili, del GEiEG Bàsquet, al Pavelló Almeda. Foto: Toni Delgado
Els cops mai venen sols. “Quan només havien passat dos mesos de la pèrdua d’en Boan, un dels meus millors amics, em vaig trencar els creuats. De sobte, també perdia la meva teràpia, perquè a la pista els problemes desapareixien”, recorda Paula Gili (Barcelona, 1999), jugadora del GEiEG Bàsquet, que des de demà fins diumenge lluitarà a Melilla per una plaça a Lliga Femenina Challenge.
Conversem a la banqueta en què el curs passat es va passar gairebé tots els partits com a local animant el que aleshores era el seu equip, el Basket Almeda. Asseguda també gaudia molt. “Gràcies a les companyes vivia la competició com una festa. Cada recuperació, cada rebot i cada cistella eren molt especials, i l’energia que rebia del grup m’ajudava a ser més forta”, confessa l’eixamplenca. Commovia veure-la sumar tant malgrat la lesió, i somriure i deixar-se la veu, per molt que estigués patint per dins. “Animar, cridar i estar pendent que a les companyes no els faltés la seva ampolla d’aigua era l’únic que podia fer”, afegeix. Gili va estar gairebé un any sense jugar.
“Gràcies a les companyes vivia la competició com una festa a la banqueta”, diu
La lesió va ser una lliçó contínua per a Gili, que ara valora molt més les petites coses, sap quan aturar-se i pensar com està i què li va bé. Ha après a gestionar millor les seves prioritats, a entendre amb més precisió les emocions, i a donar-li encara més importància al descans i a l’alimentació. Se centra en els aspectes que sí que pot controlar, com els seus estudis de Relacions Laborals. Després es planteja cursar Dret o Psicologia, dos oficis “que ajuden les persones”.
Persona preferida
Li canvia el to de veu quan parla de la seva persona preferida, la Natàlia, la seva mare. “Si la coneguessis, al·lucinaries. És meravellosa, la millor. Li han passat mil coses i mai perd el somriure. Té una duresa que no sé d’on la treu. És una eterna lluitadora”, la retrata, emocionada.
De petita jugava a futbol i quan plovia no podia entrenar-se, i anava al pavelló a veure les pràctiques de bàsquet dels seus dos germans bessons, la Mònica i l’Albert. “Al Sagrat Cor, del carrer Diputació, vam muntar un equip amb la meva germana i em vaig enamorar per sempre de l’esport de la cistella. Pensa que jo ja era cadet! En Dani Cívid, el meu primer entrenador, em va marcar molt”, recorda.
Després vindrien el Barça CBS, un any i mig als Estats Units entre un high school i un junior college, uns mesos al CB Grup Barna i el Lima Horta Bàsquet, i un amor a primera vista amb el Bàsquet Almeda. “M’havien parlat molt bé del club, però mai em vaig imaginar que hi estaria com a casa des del primer moment. Malgrat aquest sentiment, vaig continuar el meu camí a Girona”, reconeix. La va fitxar l’Uni i la va cedir al GEiEG Bàsquet. Els primers mesos els va passar, sobretot, a Fontajau amb l’Uni Girona, on es van ocupar de la seva recuperació. “Feia molt de temps que no jugava i necessitava guanyar volum. Després, a poc a poc, em vaig incorporar als entrenaments del GEiEG”, explica.
“He gaudit molt amb la intensitat i l’agressivitat de totes les jugadores a la fase d’ascens”, explica
Gili està encantada en un equip molt humà que ha superat totes les expectatives. “L’objectiu principal era la permanència i, un cop assolida, no ens vam conformar i vam continuar somiant a la fase d’ascens a Lliga Femenina Challenge”, recorda. A Melilla l’equip va quedar enquadrat al grup 2 i entre el 21 i el 23 d’abril va guanyar el CB Arxil (56-68) i va perdre contra el Nou Bàsquet Femení Castelló (71-54) i el CD Baloncesto Aradeva (60-68). Resultats que li van impedir classificar-se per a una de les semifinals i optar a pujar de categoria.
“Sincerament, la fase d’ascens ha estat brutal. Brutal! He gaudit molt amb la intensitat i l’agressivitat de totes les jugadores, i m’ha encantat que cada partit fos una final”, descriu Gili. El grup ha viscut l’experiència amb “moltíssima il·lusió i el màxim esforç i compromís”. “No ens vam posar cap límit i vam creure que tot era possible. Hem treballat de valent i hem estat sempre un equip”, celebra.
L’entrevistada sempre portarà al cor una experiència intensa i especial plena de sorpreses, com el sopar final amb totes les jugadores dels equips. “Creia que seria avorrit i em va regalar moments impressionants. Mentre sonava una cançó de Buhos, pensava: ‘Què està passant aquí?’. Cada dia tinc més clar que el bàsquet és meravellós”, tanca.
