Muntaner el desembre del 68, actuant al III Festival de Folk del Centre Social Almeda. Foto cedida per Ignasi Doñate
“No parlava gaire, tot ho projectava cantant”. Així recorda Luis Campo Vidal a Ramon Muntaner, exponent cornellanenc de la Nova Cançó mort a principis de mes a causa d’un infart a 71 anys. En una conversa amb Línia Cornellà, Campo Vidal recorda la solidaritat de Muntaner i la seva vinculació amb la realitat del territori.
Una vinculació que el va portar a compondre un autèntic himne per a Almeda, El barri dels Clots. “Almeda estava envoltat de fàbriques, no tenia cap assistència per part de l’Ajuntament i tot era ple de sots”, recorda Campo Vidal. D’aquí que Muntaner, que participava en els festivals de la cançó folk del Centre Social del barri –molt vinculat a la parròquia– i als quals anaven cantants com Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet, volgués posar el seu granet de sorra en la reivindicació d’unes condicions millors per als veïns del barri. “Es portava molt bé amb nosaltres”, rememora Campo Vidal, molt vinculat al Centre Social.
Aquesta manera de ser de Muntaner la confirma Ignasi Doñate, advocat i expolític que va mantenir una estreta relació amb el cantant durant aquells anys d’efervescència social i política. “El Ramon era poc comunicador, com si tingués vergonya per parlar, però quan pujava a l’escenari creixia”, recorda Doñate, que creu que Muntaner “per parlar havia de cantar”.
La història de l’amistat entre Doñate i Muntaner arrenca en una sagristia. El primer record que Doñate té de Muntaner, un jove cornellanenc la família del qual tenia una forta vinculació amb el Patronat, és dinamitzant els oficis de Santa Maria de Cornellà amb guitarres. “Ell i jo fèiem les cançons de la missa i cantàvem”, narra Doñate a aquesta publicació. De fet, tant ell com Muntaner compartien professora de piano, la senyora Núria, que vivia al carrer Sant Isidre cantonada amb Rubió i Ors.
Eren temps en els quals les parròquies dels barris populars tiraven de l’Església perquè trenqués amb el franquisme. Les misses cantades, però, van acabar el dia que Doñate va denunciar públicament que el consistori havia vetat una conferència sobre drets humans del sacerdot jesuïta Joan Garcia-Nieto. “Arran d’això es van acabar les guitarres”, lamenta l’advocat i activista.
Així i tot, l’activitat musical catalana bullia a finals dels 60. Animats per Jaume Arnella, el 1968 es va crear el Grup de Foc del Baix Llobregat, format per diverses bandes i persones que acabarien derivant cap al moviment de la Nova Cançó, entre ells Muntaner i Doñate.
Tanmateix, els seus camins es van bifurcar, i Muntaner va acabar dedicant-se en cos i ànima a la música. “Era un músic finíssim i una persona planera, gens embafada”, el recorda Ignasi Riera, exregidor del PSUC [veure pàgina 4]. En aquest sentit, l’alcalde Antonio Balmón considera que Muntaner era “un artista molt destacat en els anys de gran efervescència cultural, política i social”. El periodista cornellanenc Manuel Campo Vidal també va expressar el seu condol a les xarxes. “Persona discreta, fermament compromesa amb la reivindicació democràtica i progressista amb la seva arma: la música”, va afirmar.
Així el van recordar els seus familiars i amics el dia 11 a la capella ardent ubicada a la seu catalana de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), que Muntaner presidia des del 1996.
