Coneixeu la teoria dels passadissos invisibles del súper? Com que encara no s’ha publicat a la revista Science, probablement no us sonarà, però tard o d’hora la utilitzaran per titular una sèrie de Netflix i llavors tothom en parlarà.
El raonament d’aquesta teoria és que hi ha passadissos del súper que ens són molt familiars perquè ens hi aturem sovint a comprar productes que hi estan exposats, com fruita, carn, iogurts, conserves o cosmètics i, en el cas dels clients rics, també oli i paper higiènic. En canvi, hi ha altres espais que només tenen sentit si t’afecten directament i, si no, són totalment invisibles per a tu, convertint-se en passadissos fantasma, és a dir, simples llocs de pas als quals no els dediques ni tan sols una mirada fugaç.
Per exemple, si tens un nadó, hi ha tota una part del súper que consideres imprescindible quan vas a comprar. Hi trobaràs bolquers, tovalloletes, xumets, biberons, farinetes, cremes hidratants… I, cada vegada que vagis al súper, no només passaràs conscientment per aquesta secció infantil, sinó que prestaràs molta atenció a les novetats i ofertes. En canvi, si els teus fills han canviat la colònia Nenuco pel nou perfum de Paco Rabanne, aquesta zona es convertirà en un corredor ocult. Primer, l’evitaràs per estalviar temps en el procés de compra, però, a poc a poc, el teu cervell l’assimilarà com un itinerari improductiu i ni et qüestionaràs per què ja no condueixes el teu carro per allà.
El mateix efecte d’inconscient imperceptibilitat selectiva succeeix als prestatges de les mascotes si no tens animals a casa, els de productes dietètics si no tens intenció d’aprimar-te, els de begudes alcohòliques si ets abstemi i mig súper si ets vegà o perepunyetes. Són com els camins del Pac-Man pels quals has passat i ja no queden punts per empassar: el màxim que pots aconseguir si t’endinses en un d’aquests passadissos estèrils és que et trobis un veí pesat que se’t mengi el poc temps que tens.
Quin goig que la Mina, que durant molt de temps ha estat un passadís fosc a dins de la Gran Barcelona, pugui servir ara d’exemple per millorar la salut infantil de la resta del territori
Hi ha una variant de la teoria dels passadissos invisibles que afecta la nostra visió de les persones, fent que la gent que ens creuem pel carrer sigui perceptible o no per a nosaltres en funció dels nostres interessos o la nostra experiència. Si et vols comprar unes sabatilles esportives, els teus ulls faran un zoom imaginari als peus de tothom que porti bambes i difuminaran les cames amb sabates, sandàlies o botes. I, si ets un independentista, et faràs creus de la gent que veus amb un llacet groc penjat al pit i et formaràs mentalment unes estadístiques majoritàriament favorables al Procés que no casen amb les enquestes del CIS ni amb els resultats electorals.
A mi això em passa amb les persones grasses: cada cop en veig més i no crec que sigui perquè ocupen més espai i, per tant, salten a la vista, sinó perquè jo m’he engreixat moltíssim i necessito constatar que no estic sol en l’aclaparadora experiència del sobrepès. Miri on miri veig persones amples, corpulentes, gruixudes, rodones, inflades, voluminoses. Fins i tot diria que obeses, però aquest adjectiu es considera ofensiu per part de les víctimes de la gordofòbia –prefereixen que les anomenin “persones grasses”– i no em vull posar en cap embolic perquè, amb els quilos que he acumulat, haver de fugir cames ajudeu-me és una temeritat.
Més enllà del que pugui revelar l’Índex de Massa Corporal, un és conscient que se li n’ha anat la mà quan, en el típic anunci dels mètodes per aprimar-te, serviries més de model per il·lustrar l’“abans” que el “després”. Et fas gran i et pesen els anys i els quilos. Guanyes pes i perds força i cabells. Surts a córrer mitja horeta i tornes esbufegant com si haguessis pujat de genolls a Montserrat. Vas al metge i tots els problemes de salut es deuen a l’edat, al que menges de més i al que et mous de menys.
Llavors, si l’edat és un factor determinant, com s’expliquen les alarmants xifres d’obesitat infantil? Doncs, en part, perquè ser pobre engreixa: segons dades provisionals de l’Enquesta de salut de Catalunya, el nombre de nens amb sobrepès és 8 vegades superior en zones de nivell socioeconòmic baix que en zones de nivell alt. Pel que s’observa, els infants més desafavorits consumeixen més begudes ensucrades i són més sedentaris.
Per fer front a aquest fatídic binomi que relaciona pobresa i grassesa, gairebé una vintena d’equips d’atenció primària i comunitària de Barcelona i l’àrea metropolitana amb molts casos d’excés de pes i vulnerabilitat social desplegaran un programa per tractar l’obesitat infantil que es basa en l’èxit d’una experiència pilot portada a terme al barri de la Mina. Quin goig que la Mina, que durant molt de temps ha estat un passadís fosc a dins de la Gran Barcelona, pugui servir ara d’exemple per millorar la salut infantil de la resta del territori.
