Vero Sánchez, jugadora del CB Vilablareix. Foto: Paula Codony
“He lluitat i continuo lluitant contra els meus monstres i complexos per sentir-me el millor. És una batalla molt dura. No et pots ni imaginar què he hagut d’aguantar amb el pes. M’han arribat a multar si m’engreixava una mica o a pesar-me cada setmana malgrat que estava rendint a la pista i que l’únic que tenia i tinc és un problema de tiroides”, confessa Vero Sánchez (Girona, 1985), alera pivot del CB Vilablareix, de la Segona Catalana.
El seu testimoni colpeix. És la cara invisible de l’esport, en aquest cas del bàsquet, que li ha regalat moltes amistats, sobretot les de Georgina Bahí i Andrea Vilaró, moltes experiències bones i altres obscures. “Les coses dolentes també m’han ajudat a ser com soc. Ara necessito calma i pau interior, i he après a escoltar-me i a dedicar-me temps. Hi ha coses, però, que no entendré mai…”, amplia.
Parla de com una jugadora es pot sentir “una mercaderia”, com li va passar a ella: “Amb el temps, veus que els clubs tenen el control sobre el teu destí. Pots fer una bona temporada i sent una peça clau en un equip i no continuar el curs següent. Són detalls que et deceben molt”.
Va arribar un punt en què l’entrevistada va descobrir que el bàsquet ja no la divertia i que anar a entrenar-se havia deixat de ser un moment agraït del dia per convertir-se en una càrrega.
“Em va costar molt prendre la decisió d’allunyar-me de l’esport que tant estimo. No volia saber res d’una pilota ni de veure partits. Necessitava altres experiències i gaudir més de la família…”, recorda.
A poc a poc, i gràcies a un bon treball interior, va començar a trobar a faltar la cistella. O, com a mínim, a plantejar-se tornar, però tampoc volia forçar res. “Tenia por a equivocar-me i entrenar-me amb el CB Prat va ser la primera presa de contacte per veure com em sentia. La meva prioritat era passar-m’ho bé. Per feina no podia anar als partits. El tracte va ser excel·lent”, confessa.
Sergio Manzano
Fins que un dia va rebre la trucada de Sergio Manzano perquè s’incorporés al Joventut Les Corts, en aquell moment a Lliga Femenina 2: “Em va motivar la seva proposta. És un tècnic molt competitiu i els seus equips transmeten el seu caràcter: pressionen, roben pilotes i no es rendeixen mai”.
A Sánchez li va encantar l’equip, “molt maco i format per bones companyes”. “Em va sorprendre que el grup fos i fes tanta pinya. Es notava que feia anys que algunes jugaven juntes. Aquells mesos al Joventut Les Corts m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre molt”, reconeix.
Observadora i sempre autoexigent, Sánchez va adonar-se, després de tornar a les pistes i d’exposar-se “davant de tanta gent”, que tenia “pors i inseguretats” que havia de treballar. Així que va centrar-se en el seu treball interior i va fer un parèntesi amb el bàsquet de gairebé dos anys.
Va tornar a Girona i es va instal·lar a Vilablareix, i va acabar fitxant pel CE Onyar. “El primer curs va ser el millor, sens dubte. Les companyes van aconseguir que em tornés a il·lusionar amb aquest esport, i continuo sentint el mateix. En cap moment em van jutjar ni em van comparar amb ningú. Més aviat valoraven cada petit detall. Són unes persones molt boniques!”, descriu, agraïda, Sánchez, que aquest curs juga al CB Vilablareix. Una entitat on també es troba com a casa i que feia molts anys que la volia fitxar: “A més, em queda a prop de la feina”.
Somriu recordant el seu debut a Lliga Femenina, al Pabellón Polideportivo La Paterna contra el CB Islas Canarias i amb el CB Al-Qázeres. “Després de tants anys de fases d’ascens, jugar a l’elit era un premi i vaig sortir a la pista amb el propòsit de gaudir, sense cap expectativa ni pressió. Centrada a fer el que sabia fer per ajudar l’equip”, exposa Sánchez, que aquella tarda del 15 d’octubre de 2014 va jugar gairebé 29 minuts, va anotar 10 punts i va capturar quatre rebots en el triomf per 56-67.
Formada al GEiEG gironí, Sánchez sempre ha admirat a qui diu el que pensa, i va connectar amb Anna Caula, secretària general de l’Esport i de l’Activitat Física, que la va dirigir als entrenaments del primer equip de l’Uni Girona. La vilablaretenca jugava al segon. “Era impossible no aprendre al costat de la Laura Antoja o la Sonia Reis, i Anna Caula et contagiava la seva energia i entusiasme, i sabia arribar a tu sent transparent i exposant-te el que pensava”, valora.
Tot i que estava a gust a Girona, abans de Nadal va decidir acceptar la proposta del CBF Cerdanyola, aleshores a Copa Catalunya. “Era un projecte molt ambiciós que volia arribar a les fases d’ascens. El grup era molt sa i unit. Em va sorprendre que fos una entitat tan professional. Tenien present qualsevol detall”, recorda.
El bàsquet l’ha fet una supervivent. Amb 15 anys va marxar de casa, de Vilablareix, per aterrar a l’Universitari de Barcelona. A vegades s’entrenava amb el primer equip amb jugadores que ja són mites com Laia Palau i Razija Mujanovic. Aquella Vero Sánchez i la d’uns quants anys posteriors era molt reservada i sempre generosa i empàtica. “Recordo que si tenia problemes no trucava als pares per no preocupar-los. T’ho acabes menjant tu sola i, amb el temps, si no ho treballes, la bola es va fent més gran i es transforma en pors i dubtes. Has de treure forces d’on sigui per enfrontar-te als teus monstres”, conclou, valenta.
