Tommy Robredo, en el seu comiat. Foto: Trofeu Conde de Godó
Em va sobtar aquella pausa de gairebé cinc segons. Tommy Robredo (Hostalric, 1982), aleshores el 17è millor tenista del món, va ser molt sincer: “No et creguis que el tenis m’ha fet plorar molt. Alguna vegada, però més d’alegria que de tristesa. Després d’una derrota sí que he plorat, però de ràbia, per creure que em mereixia guanyar. Són llàgrimes bones perquè quan perds jugant malament no plores mai, sinó que t’emprenyes i marxes”.
Aquest dilluns Robredo va perdre per últim cop a la pista central del seu club, el Reial Club de Tennis Barcelona 1899, i va marxar agraït, amb la seva dona, la Patricia, i la petitona, l’Alexia, i llençant petons a la grada del Trofeu Conde Godó. Amb una derrota per un doble 6-1 contra Bernabé Zapata tancava una notable carrera, amb 12 títols ATP i tres copes Davis. L’hostalriquenc va ser el cinquè del món l’any 2006, dos després de guanyar el Godó, i va arribar set cops als quarts de final d’un Grand Slam.
Tommy Robredo, guanyador de 12 títols ATP i tres copes Davis, va ser cinquè del món
“Vaig dir que deixaria el tenis quan trobés una cosa que m’omplís més. I la meva dona i el naixement de la meva filla han canviat la meva escala de valors”, va confessar Robredo, a qui després van acompanyar a l’argila Roberto Bautista, Feliciano López, Pablo Andújar, Juan Carlos Ferrero, Marc López, David Ferrer, Jaume Munar, Anabel Medina i el seu últim rival, Zapata.
“Aviat parlaré amb ells de tot això amb una cervesa. Anirem a sopar i ho recordarem. Que bonic ha estat aquest viatge. He tingut dies èpics, també algunes derrotes. I he gaudit de moments meravellosos, fins i tot quan tenia set o vuit anys, i anava a algun torneig de categories inferiors”, li va explicar després a Sergio Heredia, de La Vanguardia, i altres periodistes. Se’n va un tenista exemplar. Un jugador que mai va abaixar els braços perquè volia ficar-se al llit amb la consciència molt tranquil·la. Sabent que s’havia deixat fins a l’últim gota de suor.
