Serena Mirat, capitana del CB Roser. Foto: Clàudia Vies
“Cada partit m’enamoro del bàsquet, que m’ha regalat grans amistats… M’emociona l’energia que es crea als entrenaments i al vestidor. És indescriptible com plores quan perds i saltes quan guanyes”, confessa Serena Mirat (Maó, Menorca, 1994), capitana del CB Roser.
Va començar a jugar a bàsquet “tard”, a finals de cinquè de Primària, després d’haver provat la gimnàstica rítmica, la natació o el tenis. “Sempre he tingut molta energia. M’he criat en plena naturalesa, corrent, pujant en els arbres, saltant tanques…”, recorda aquesta enamorada de tots els esports. No és estrany que sigui responsable de la secció esportiva de l’Escola Pia Sant Antoni. També és formadora de tècnics i tècniques a l’Escola Catalana de l’Esport.
Des del primer moment es nota que Mirat és una capitana empàtica i vitalista que sap escoltar, i que admira el seu equip. “Sento orgull per totes les meves companyes. Estem jugant a bàsquet millor que mai, connectem més amb la pilota i sabem on col·locar-nos. Tenim molta química”, celebra. És també el primer cop que juga en un grup amb edats tan diverses i tanta diferència entre les més grans i les més petites.
Una exalumna
“Riem molt fora de la pista. És divertit recordar què feies quan eres més jove i descobrir els gustos de les noves generacions”, amplia. La gran anècdota és que comparteix equip amb una exalumna seva. “La situació em fa sentir una mica vella”, bromeja la maonesa. “Ara de debò, sé que la Manal Mallouk em té com una referent i és un plaer tornar a coincidir amb ella, però en un altre context”, afegeix.
El CB Roser no té “cap” marge d’error si vol estar a la Final a 4 de Copa Catalunya i el pròxim dissabte 15 de gener no pot fallar contra el CB Valls si vol prendre-li una de les dues places al CB Igualada i el CB Grup Barna, als qui rebrà a casa els dies 22 i 29, respectivament. A la primera volta va perdre els dos partits.
La cita contra el CB Valls serà “molt especial” per a l’entrevistada. S’hi retrobarà amb Elisabet Salat, excompanya seva a qui va tenir de segona entrenadora i de qui va ser ajudant. “He après molt de la Beti. Em fitxava com preparava els partits i entrenaments”, confessa. “A la primera volta vam ser molt superiors, però haurem de vigilar molt. Qualsevol equip et pot guanyar”, adverteix.
Del seu pare, l’Alfonso, escultor, i de la seva mare, la Sílvia, restauradora, ha heretat la sensibilitat, però no pas la paciència. “Seria incapaç de ser tan meticulosa com ells. Entre els dos han restaurat una casa de camp entre Sant Climent i Cales Coves, i viuen allà”, explica, orgullosa. “El treball que han fet és extraordinari. Tenen molt bon gust. Es van conèixer a Menorca i s’hi van quedar. Allà ens vam criar els meus germans, el Fons [Alfons], el Miki, i jo”, tanca, emocionada, la capitana del CB Roser.
