Ricky Rubio, en un entrenament amb la selecció espanyola.Foto: FEB
En un món cada cop més extrem i accelerat, amb més estímuls i menys lectures i memòria, figures com Ricky Rubio (El Masnou, 1990) tenen un valor encara més gran. La vida no es redueix a les frases motivadores o, a vegades, ensucrades de certes tasses. És, sobretot, capacitat d’adaptació i tenir cintura amb els canvis i imprevistos. I el masnoví és un gran camaleó.
Rubio no es lamenta, treballa. Tampoc té temps per buscar excuses perquè se centra en la recerca d’oportunitats. En troba també en els mals moments. Escoltant-lo ningú diria que, malgrat que fa tres mesos que està allunyat de les pistes per una ruptura del lligament anterior del seu genoll esquerre (ACL), passi per una mala època.
“La recuperació t’exigeix moltes hores, però és un procés llarg i m’ho prenc com un repte més en la meva carrera”, li explica a David Sardinero, just abans que el director de la revista Gigantes li lliuri el Premi Gigante del Año. El base internacional compara el contratemps que l’ha obligat a fer una aturada en el seu millor moment a l’NBA amb qualsevol altre objectiu que hagi tingut com a jugador. Ens convida a descobrir els grisos i no només a conviure amb els blancs i els negres. Després de la seva lesió, els Cleveland Cavaliers el van traspassar a Indiana Pacers i aquest estiu serà agent lliure.
“Un petit parèntesi”
“He gaudit moltíssim del bàsquet progressivament i últimament m’estan sortint molt bé les coses. Ara toca un petit parèntesi perquè després pugui fruir encara més”, assegura, somrient. El passat desembre, l’últim cop que Rubio ha estat portada de Gigantes, Andrés Monje retratava el jugador així: “S’ha convertit en el millor ambaixador possible de la causa més important de totes. Aquella que defensa que és necessari assolir la felicitat apropant-la a moltes altres persones”.
No sorprèn res que inverteixi moltes hores en els altres, sobretot a través de la seva fundació. A casa ha après a ser generós i tenir la mirada àmplia. El gener de 2010, en la seva etapa al Barça, pocs mesos abans de guanyar l’Eurolliga i compartint portada de la revista amb Juan Carlos Navarro, ho demostrava: “No m’obsessiono amb un aspecte concret del joc, sinó que intento millorar-los tots”. “No crec que els valors es puguin ensenyar; els valors s’hereten, es contagien”, defensava també a Gigantes, el desembre de 2008, en la seva època al Joventut Badalona i mentre es recuperava d’una lesió en el canell.
Malgrat que s’hagi treballat molt per dins, Rubio sempre ha tingut una perspectiva senzilla de la vida. Ja la tenia quan va debutar a la Lliga ACB amb només 14 anys, 11 mesos i 24 dies. Temps després, mesos abans de ser olímpic amb 17 anys, tornava enrere: “Per a mi el partit contra el CB Granada va ser un més. Sí, sí… Sabia que era important per a mi, però es tractava d’ajudar l’equip. És ara que li dono la transcendència que crec que va tenir”. Rubio somriu i cuida els detalls que pot controlar, mentre viu i agraeix totes les oportunitats que rep i busca.
