Marc Blanch

Penetració de Marc Blanch. Foto: Luiggi

“M’agrada com soc, sobretot a la pista. El caràcter és el que m’ha fet arribar fins aquí. Fora potser hauria de ser més mogut i menys tranquil”, reflexiona Marc Blanch (Badalona, 1982), aler del CB Prat.

Al pavelló es transforma, fins i tot es converteix “en una espècie d’animal”. És un jugador insaciable i competitiu fins a l’infinit que no traspassa els límits. “Mai he fet ni mig gest amb què no em reconegui”, explica Blanch, capaç de celebrar amb la mateixa intensitat una cistella a últim segon que una d’anecdòtica en una victòria senzilla. La passió és intensitat. Ell és literalment passió.

“Tinc els meus moments. Puc sortir i anotar tres o quatre triples. Hi ha entrenadors que m’han definit com a explosiu i elèctric. Puc arribar a ser molt perillós per al rival”, es retrata el badaloní, que el passat divendres 19 de novembre va rebre l’alta mèdica i després va viatjar a Palma per fer pinya i deixar-se la veu a la banqueta contra el CB Bahía San Agustín.

Arseni Conde

“Ja puc entrenar-me i estar amb l’equip, que sap que em té pel que necessiti”, descriu. Blanch és el guia d’un grup de joves amb molt potencial que debuten a LEB Or i que, a poc a poc, s’estan adaptant a la categoria. El pròxim repte serà el 5 de desembre contra l’Amics del Bàsquet Castelló a casa, el Joan Busquets. “Espero que tard o d’hora el nostre pavelló porti el nom del nostre president, l’Arseni Conde. A vegades li faig broma i li dic CB Arseni Conde. És el vaixell insígnia del projecte”, enraona.

Etern bromista, a l’entrevistat li encanta rebre-les. “Si no fos així, no seria just”, diu, divertit. Confessa que fa alguna novatada als joves, però molt més lleugeres que les de la seva època. Amb els anys, Blanch conserva l’essència d’aquell marrec de 4 anys que corria d’un lloc a un altre pel pati de l’escola Artur Martorell, a Badalona, sempre perseguint la pilota. “Allà va començar tot. El bàsquet és la meva vida. Veig resums i força partits, tot i que no em passo perquè no em renyin a casa”, explica l’aler del CB Prat, tan enamorat del seu esport que mai ha encadenat dos dies en què li fes mandra entrenar-se.

El seu malnom, Kitus, li ve de la llar d’infants, quan a classe li van començar a dir Marquitus per diferenciar-lo de l’altre Marc, que era més gran. “De petit era molt petitó, però després vaig créixer (fa 1,95 m, segons la seva fitxa a la FEB). Veia que cada cop ho feia millor a la pista. Sempre vaig tenir clar que el bàsquet era el meu esport, i somiava a ser jugador”, confessa Blanch, format al CB Sant Josep de Badalona i que després va viure la seva primera etapa al CB Prat, a Lliga EBA. Una carrera que, amb dos capítols a l’ACB (Estudiantes i BC Andorra), continua com a potablava d’adopció. “A veure com em deixes, eh”, comenta. Blanch es deixa bé sol.