Lucia Fernández, base del CB Roser. Foto: Arnau Herrera
“No vaig quedar satisfeta amb algunes faltes personals que em van xiular l’últim partit del curs, però sé que el cos arbitral és humà i la seva tasca, molt difícil. Sempre l’he respectat força”, enraona Lucia Fernández (La Seu d’Urgell, 1994), base del CB Roser. Fa anys que encara ho fa més perquè és videoanalista d’arbitratge per a la Lliga ACB.
Un ofici poc conegut que li va fer entendre i gaudir el seu esport d’una manera més global. “El que més em va sorprendre al principi va ser escoltar els i les àrbitres parlant de bàsquet, la seva professionalitat i comprensió de l’esport, i l’anàlisi profunda de cada jugada”, reconeix Fernández, feliç perquè, sobretot en competicions com la Lliga ACB i l’Eurolliga, es pugui sentir de tant en tant el que diuen durant el partit perquè porten micròfon.
Està contenta, tranquil·la i relaxada. Ho necessitava. Acaba de viure una temporada estranya, bonica i dura. “L’altre dia, a l’últim moment, vam poder respirar. Ens vam treure un pes de sobre, gairebé com una motxilla plena de pedres”, confessa. En poques setmanes el CB Roser va passar de perseguir la segona posició del grup 2 de Copa Catalunya, per continuar somiant amb un bitllet per disputar la fase d’ascens a Lliga Femenina 2, a jugar-se la permanència.
Deu ser molt difícil lluitar per mantenir la categoria quan el teu equip ha estat el tercer millor. Exigències del nou sistema de competició. “Ens va costar molt assumir la nova realitat i canviar el xip. El nostre somni s’havia acabat i era com si comencéssim una nova temporada”, reconeix. Van començar la segona fase amb una victòria solvent contra el Terrassa (55-44), però van caure contra el CB La Salle Reus (56-36) i el SESE (52-46).
El punt d’inflexió
La desfeta a Reus va suposar un punt d’inflexió per a l’equip. “Va haver-hi molt silenci al vestidor i també van tenir una xerrada força sentimental. Efectivament, estàvem tocades. No havíem estat nosaltres i ja no teníem marge d’error”, recorda Fernández. Va ser a Terrassa on el grup va retrobar-se de debò. Allà va aconseguir la primera de les seves tres victòries consecutives, l’última el passat 30 d’abril i per 49-42 contra el SESE. Si hagués perdut, hauria hagut de jugar una eliminatòria de permanència.
Ha estat també un curs ple d’aprenentatges. “He comprovat que, si uneixes la teva força i energia en un equip amb objectius comuns, pots arribar on vulguis. Ah, i que tinc la mateixa il·lusió i persistència que quan era júnior. Necessito i m’agraden els reptes”, confessa la urgellenca. És empàtica, desperta i carismàtica.
Formada a l’AE Sedis Bàsquet [Cadí La Seu], va jugar els seus dos últims anys de carrera acadèmica al CB Balaguer, i després va venir a viure a Barcelona. Des d’aleshores només ha jugat al CB Roser i en dues etapes separades per mig any de parèntesi. “Sempre m’hi he trobat com a casa i em costaria veure jugant en un altre club. No soc de moure’m gaire”, confessa.
Química amb Sellarès
Per com parla i enraona, recorda la seva companya Berta Sellarès, també base. “Sempre dic que vull i necessito tenir molta química amb qui comparteixi posició perquè una pugui ajudar l’altra quan estigui malament i aconsellar-nos sempre. En cap moment hi ha hagut cap competició pels minuts entre la Berta i jo perquè entenem que l’equip és l’únic important”, defensa, convençuda, Fernández.
