Emular la waterpolista Maica Garcia és un dels reptes. Foto: Toni Delgado
Feia molt que no trepitjava un pati d’escola. Aquest té una porteria, una cistella de bàsquet i una taula de tennis de taula. S’hi senten nens i nenes jugant i cridant, alguns plors i uns retrets indesxifrables. El soroll ve d’uns altaveus i l’escenari, l’exposició Jugo com una nena!, que es pot visitar fins al 25 de setembre al Palau Robert, em fa viatjar en el temps.
Aterro just al moment que es va anunciar que jo era el segon premi de dibuix de 6è d’EGB, ara 6è de Primària, en els jocs florals del col·legi. Una notícia inesperada perquè mai he tingut traça dibuixant. Suposo que els va agradar com vaig defensar la necessitat de ser solidaris.
Quan vaig sortir a recollir el trofeu, vaig abraçar a qui me’l va donar i no vaig trigar gaire a plorar a llàgrima viva. “Has plorat com una nena!”, em dirien després alguns alumnes més grans. Aquell curs la Lourdes, a qui li encantava capturar galtes alienes mentre repetia “babus, babus”, em va marcar un gol de vaselina. “T’ha marcat una nena!”, em van retreure.
El petit Toni, que no entenia què tenia de dolent expressar les seves emocions o rebre un golàs d’una companya, hauria pagat per viure una experiència com la que et regala Jugo com una nena!, impulsada per la Generalitat de Catalunya i amb la periodista esportiva Laia Tudel com a comissària.
En aquest pati imaginari se’ns plantegen preguntes, com ara quantes federacions esportives catalanes estan presidides per dones. Les respostes són colpidores. Després de travessar una porta molt simbòlica, em trobo dues nenes reals corrent per dos carrils que simulen ser d’una pista d’atletisme. S’ho estan passant pipa perquè tenen tota la llibertat de moviments del món i no s’adonen que ho poden fer perquè, com indica el terra, estan a la zona de l’esport masculí. Si correguessin als carrils del costat, els del femení, s’haurien d’aturar constantment perquè hi ha una gran barrera física.
En aquesta barrera llegim algunes de les barbaritats que algú va escriure en el seu moment en el mural que Tvboy li ha dedicat a Alèxia Putellas, mentre, pels altaveus, sentim frases cavernícoles com “si volen fer esport, que es posin una roba més cenyideta” o “el futbol femení ni és esport ni és femení”. O una de les versions més actuals: “Això de l’esport femení és una moda”.
A Jugo com una nena! se’ns retrata la diferència de visibilitat, tracte i reconeixement de les esportistes respecte als esportistes, i se’ns fan preguntes explícites i implícites. Perquè… Quantes dones diríeu que hi ha entre els 50 esportistes millors pagats?
Sentim i llegim reflexions d’algunes esportistes i periodistes esportives. “En el periodisme esportiu el sostre no és de vidre, és de formigó”, denuncia Danae Boronat. Olga Viza, una de les pioneres, vol imaginar-se que algun dia el Comitè Olímpic Internacional (COI) tindrà una presidenta. “La societat et jutja i et diu ‘no tornaràs a ser l’esportista que eres simplement per haver sigut mare'”, intervé l’exnedadora Ona Carbonell.
A la mostra hi apareixen esportistes com Àlexia Putellas, Laia Palau o Ona Carbonell
Com a periodista és gratificant tornar a veure fins a vuit portades dedicades a la segona Champions del Barça femení, un reconeixement lògic i, alhora, molt puntual, perquè només el 10% de la informació esportiva està dedicada exclusivament a l’esport femení. Així, la retirada de Pau Gasol va ser portada a Mundo Deportivo, Sport, Marca i As, i l’adeu de Laia Palau només va tenir un petit espai a la de Mundo Deportivo. L’Esportiu, però, sí que va dedicar la portada a aquestes dues icones del bàsquet.
Palau és precisament una de les protagonistes de la zona més lúdica de Jugo com una nena!, on se’ns repta a igualar o superar una de les seves marques en tirs lliures. De sobte, apareix un grup de colònies. Deixen les motxilles ben ordenades en un racó i agafen les pilotes. “La Laia Palau és l’única jugadora de bàsquet, no?”, es pregunta, en veu alta, una nena, que després descobrirà que és l’esport amb més llicències femenines de tot Catalunya i amb la millor xifra de la història: 28.647.
També podem competir durant 900 metres contra Patrícia Ortega, ciclista del Massi-Tactic UCI Women’s Team, l’únic equip català a l’elit mundial del ciclisme femení, o intentar emular la waterpolista Maica Garcia, sis cops campiona de l’Eurolliga, marcant gols en una porteria, amb portera i més rivals, i en un context que simula les dificultats de l’aigua. Els eslògans dels tres reptes no poden ser més expressius: encistella com una nena, pedala com una nena i marca un gol com una nena. N’hi ha un quart, locuta com una nena, en què podem retransmetre els altres reptes en directe des d’una tribuna de premsa i en llenguatge no sexista.
L’última escena és la d’una habitació d’un o una adolescent que admira i somia a emular les seves referents esportives. Segueix les competicions en dues tauletes digitals i té les parets plenes de pòsters: Jéssica Vall, Sarai Gascón, Ona Carbonell, Aina Florenza, Txell Alarcón, Itziar Llobet, Mapi León, Ona Vegué o Kaba Gassama, que en la presentació de l’exposició va denunciar que de petita li deien “homenot”.
“Amb el temps, entens que no has d’escoltar la gent, sinó fer el teu camí i ja està”, defensava Gassama. I el camí és jugar, patir, gaudir, superar-se i competir com una nena. El que mai hauria d’haver estat un retret és per fi un motiu d’orgull. Tant de bo algun dia exposicions com aquesta, tan ben cuidada i reivindicativa, ja no siguin imprescindibles.
