Alba Barneda, alera del Basket Almeda. Foto: Toni Delgado
“Quan veia [José M.] en Breva al pavelló, intentava amagar-me d’ell perquè em sabia greu tornar-li a dir que no. Ell volia que anés a entrenar-me un dia per provar i jo era petita i no coneixia cap de les que podien ser les meves companyes al Basket Almeda”, confessa, divertida, Alba Barneda (Vilanova i la Geltrú, 2003), que anava al club amb el seu pare per veure les pràctiques de la seva germana, Maria Barneda, i durant una estona llençava a l’altra cistella.
En Breva va tenir molta paciència i Barneda va decidir un dia fer el pas: “Sort que ell va insistir i que hi vaig anar”. Recorda com si fos ahir com tremolava i els seus dubtes sobre entrar o no a les instal·lacions. Tothom la va acollir molt bé. Les seves primeres entrenadores van ser Laura Blanco i Mónica González.
Quan fa poc va tornar a veure la final del campionat d’Espanya mini de 2015, a San Fernando (Cádiz), la vilanovina va ser encara més conscient de com ha crescut “com a esportista i persona” en aquests nou anys al club. “Em vaig veure canviadíssima com a jugadora. Llavors era petita i feia poca cosa més que seguir la pilota. Jo venia de jugar amb les amigues i per passar-ho bé al Club Bàsquet Samà, i feia poc que m’havia fitxat el Basket Almeda”, reflexiona l’alera, que entre els cinc i els 12 anys va fer taekwondo, una “excusa divertida” per compartir més temps amb les seves amistats, a l’Escola El Cim, de la seva ciutat. “Diria que he perdut aquella flexibilitat…”, afegeix.
L’entrevistada té una sensibilitat especial per descriure com la fan sentir les persones a qui estima, com la seva companya d’equip Júlia Aviñoa: “Per a mi la Júlia és com els mitjons que et poses quan surts del llit a l’hivern. Sempre hi és i em dona suport per a tot”. La petita dels Aviñoa, la Marina, ara al Club Joventut Badalona, li va fer descobrir el plaer d’escriure.
Una bona abraçada
“Estava passant una època complicada i la Marina em va recomanar que provés d’escriure quan tingués un moment lliure. T’ajuda a expressar-te sense haver-ho de dir a ningú i a entendre millor com et sents”, defensa Barneda, que contagia la seva alegria i li encanta saludar amb una bona abraçada, i intenta ocultar la tristesa perquè no li agrada gaire compartir els seus “sentiments dolents”.
La seva cara, però, la delata. És pura expressivitat. “Quan tracto de dissimular que no estic bé, diria que l’equip sap què estic pensant…”, confessa l’alera, que se sent una privilegiada per formar per part de la banqueta del Basket Almeda, tot un complex vitamínic en què totes sumen, es donen la mà, s’animen i no hi ha secrets. “La banqueta de qualsevol equip del club és una festa i això arriba a la grada, tant a qui ja ens coneix com a qui ens veu per primer cop”, descriu.
Sens dubte, el Basket Almeda és una entitat singular. “Pocs clubs et permeten equivocar-te molt perquè aprenguis. N’hi ha que només busquen competir i potser la millor jugadora participarà 35 minuts, la segona, 30, i les que no destaquin tant no tindran cap oportunitat”, agraeix una Barneda il·lusionada amb la nova aventura que emprendrà després de les vacances de Nadal.
Els més petits i petites
El pròxim 9 de gener serà el seu primer dia de pràctiques com a professora a l’Escola Llebetx, de Vilanova i la Geltrú. “No sé com anirà”, comenta, expectant, aquesta estudiant de segon d’Educació Primària que no destaca fer després Educació Infantil (P3, P4 i P5). “M’agrada molt més treballar amb els més petits i petites perquè et tenen i et transmeten més afecte i respecte. És guai el que els pots ensenyar a través d’aquestes emocions, i també els parles de la vida i els ajudes a espavilar-se per al dia de demà. No és un temari molt tancat com en cursos superiors”, enraona Barneda.
Encara transmet més passió quan parla de la seva família. Els pares, Raimon Barneda, exjugador del Bàsquet Manresa o del Club Ourense Baloncesto, i Chus Santos, que com el seu marit va jugar al Club Esportiu Vilanova i al Club Bàsquet Samà, li han ensenyat a “gaudir de debò del bàsquet i mil coses més. Cada dia comparteixen amb mi molts detalls! Mon pare m’ha ensenyat molts aspectes tàctics, de comportament…”. De la seva germana, Maria Barneda, jugadora del CD Zamarat, admira “tot el que ha aconseguit i aconseguirà perquè és una treballadora inesgotable. M’encanta veure-la jugar”.
Amb els anys, Barneda ha après a fruir defensant, sobretot des que fer-ho es va convertir en un gran repte. “Fa anys jugava d’alera pivot i, com que era de les més grans i altes, no em calia defensar amb molta intensitat a les interiors”, confessa. Ara que és alera i ha d’intentar aturar exteriors a qui moltes vegades els treu “un cap”, s’hi deixa la pell. El procés no ha estat gens senzill: “Al principi em va costar moltíssim. Eren més ràpides que jo i llençaven, penetraven… Hi havia partits en què al tercer quart ja havia comès les cinc faltes”. Sent que ha millorat molt en defensa i que ho pot fer més.
On té molt marge de creixement és en la confiança en el seu tir. “A finals de la temporada passada sí que en tenia molta, però aquesta… Si confiés 100% en mi, seria una tiradora. No tan bona com mon pare, és clar”, exposa.
Costa trobar una jugadora més regular que Barneda en aspectes com el rebot, les recuperacions, els punts o les faltes rebudes i comeses. Els seus números en les tres temporades a Lliga Femenina 2 són extraordinàriament similars. “Crec que si tinc els minuts que tinc [aquest curs 28:11 de mitjana] és perquè sumo, encara que sigui en petites coses, i poques vegades resto molt. L’únic camí cap a la regularitat és la constància, deixar-t’hi la pell i ser tu mateixa”, conclou Barneda.
