Foto: David Homs
“Aquest any, amb els actes pel 90è aniversari del CB Granollers, m’estic sentint encara més compromesa i responsable de defensar la samarreta del club de la meva vida”, se sincera Laura Marata (Granollers, 1999). Desprèn bondat, persistència i empatia, i sap gaudir dels petits grans plaers.
Deu ser encara més especial jugar en una entitat quan veus fotografies i vídeos de molts capítols de la seva trajectòria.
Exacte! Coincidir amb tantes persones, esportistes o no, que han contribuït a fer créixer el meu club a l’acte central del 90è aniversari va ser molt emotiu i emocionant. Igual que l’homenatge a una icona com en Chichi Creus. Em sento una privilegiada per poder posar el meu granet de sorra en la història del club.
Hi has crescut des de l’escoleta.
Mon germà, en Gerard, jugava al CB Granollers i a mi m’agradava esperar-lo fins que acabés d’entrenar-se llençant a les cistelles de fora del pavelló. Diria que tenia 6 anys quan el Josep Martínez, que era el coordinador mini, va parlar amb ma mare, l’Elena, per preguntar-li si volien apuntar-me a l’escoleta. Allà va començar tot i hi anava un dia per setmana. Després es van multiplicar les jornades, les hores i les experiències.
Ets una esponja i segur que has après molt dels teus entrenadors i entrenadores.
Sempre cal obrir ben els ulls i parar les orelles. En David Delaurens és potser el tècnic que més m’ha marcat pel que fa a la tècnica individual. Al Bossa, en Josep Miquel Bossacoma, sempre li agrairé la confiança que em va donar i els consells que em va regalar. Vam parlar moltíssim. Ara estic encantada amb el Martí Roget. És un gran entrenador i una persona que realment sap llegir molt bé els estats d’ànim.
Perdre la categoria hauria estat un impacte emocional duríssim per al CB Granollers en un any tan significatiu. Vau patir i respirar contra el CB La Salle Reus [triomf per 61-56 a l’anada i derrota per 64-62 a la tornada]. Com resumiries la temporada?
Sincerament, ha estat una muntanya russa. L’arribada del Martí Roget ens va donar un aire fresc. Sabíem que estàvem fent un bon treball i que anàvem pel bon camí, però a vegades els resultats no arribaven. Un dia estava molt contenta i, l’altre, empipada perquè no ens havien sortit els detalls que havíem practicat durant tota la setmana. Era un viatge emocional entre l’eufòria i la frustració. Una muntanya russa, vaja.
“M’estic sentint encara més responsable de defensar la samarreta del CB Granollers”, diu
Quan l’àrbitre va xiular el final del partit a Reus, devies tenir moltes sensacions diferents.
[Sospira]. Sentia felicitat màxima, un alliberament… Recordar aquells moments sempre em treu un gran somriure. Potser al principi de temporada no esperàvem haver arribat a viure un moment tan extrem i va ser molt especial salvar-nos fora de casa i amb el suport de les noies de la base. També vaig pensar en com estarien patint per dins les jugadores del CB La Salle Reus…
Aquell últim partit vas portar el 15 al dorsal, però tu ets la 7…
Vam jugar amb la segona equipació i amb aquesta, a vegades, els números canvien. Fins que vaig arribar al sènior havia tingut l’11, que és de la capitana, l’Andrea Povedano. S’ha de respectar la jerarquia. Ara jugo amb el 7 i al primer equip també ho he fet amb el 3.
A vegades el número és quasi com la signatura del jugador o jugadora.
Exacte! A vegades t’obsessiones molt amb aquella xifra perquè creus que et donarà més sort jugar amb ella. Pura superstició, perquè no té res a veure. Quan he canviat de número no he notat cap canvi. [Riem].
Què sents pel teu equip?
Me l’estimo amb totes les meves forces. Retrataria aquest grup amb dues paraules: respecte i unió.
Què creus que t’ha fet descobrir de tu mateixa i millorar de tu mateixa el bàsquet?
Malgrat que al principi em costi una miqueta, a saber tractar amb les persones. Aquest esport m’ha regalat poder conèixer moltes persones i molt diferents. El bàsquet t’ajuda a desenvolupar les teves eines i habilitats comunicatives, i també a ser més competitiva.
Ets entrenadora o ho has estat al CB Granollers?
M’encantaria ser-ho en el futur. De moment, m’ha estat impossible compaginar els horaris de pista amb els estudis. Encara soc a temps de complir aquest altre somni. Seria increïble.
