Marta Zori

Marta Zori, jugadora del CB Grup Barna. Foto: Toni Delgado

“Als Estats Units vaig perdre la sensació d’estar enamorada del bàsquet. Allà el joc és molt ràpid i físic, i a mi m’agrada que sigui molt més tècnic i que tothom hi participi. A més, si no entres en el quintet inicial, després és molt difícil retrobar-te amb el cos tècnic i l’equip”, confessa Marta Zori (Barcelona, 1998), escorta del CB Grup Barna.

Viure, estudiar i competir tres anys als Estats Units la va fer “despertar i créixer una barbaritat”. La primera temporada, la badalonina va gaudir d’una gran experiència a Jefferson College (Junior College): “D’aquell any sobretot m’enduc les persones d’arreu del món que vaig conèixer i els viatges que vaig fer”. Després, Zori va marxar a St. Francis College (NCAA divisió 1), on va començar amb mala sort, amb una fractura d’un metatarsià del peu que la va obligar a perdre’s gran part de la temporada. Un obstacle que, sobretot, va fer-li dubtar sobre si estava en el lloc oportú.

“Moltes vegades volia i sentia que havia de tornar a casa. Com que no ho vaig fer, vaig xalar del millor any de la meva vida, el següent i últim als Estats Units. Molts cops em costa tenir paciència. Al final, tot arriba!”, reflexiona Zori, una enamorada de Nova York a qui li encantaria anar-hi un cop a l’any.

A les sis de la tarda, després d’una jornada intensa d’universitat i de bàsquet, Zori agafava una motxilla i es perdia entre la immensitat de Nova York: “Vaig recórrer cada carrer de la ciutat amb els ulls ben oberts i ho tornaria a fer 1.000 vegades més. Si no saps estar sola i gaudir amb tu mateixa, és difícil que ho facis amb altres persones. Si algú volia acompanyar-me, m’ho passava igual de bé”.

Recuperar la confiança

Mai s’ho ha passat millor que el curs passat, el del seu retorn a Catalunya, a l’AB Premià, on va “recuperar la confiança perduda” i va tornar a sentir que li agradava el bàsquet. Hi van influir, és clar, l’estil de joc i “el millor grup” en el qual ha estat. Estava envoltada de la gran majoria de les millors amigues que li ha donat el bàsquet: Judit Valls, Bruna Vila, Marina Peinado, ara ja retirada, Esther Murat i Alba Vera. “Júlia Quintana ens donava suport des de la grada, i la resta de la quadrilla és la Paula Moreno, del SESE”, matisa.

Gran part del grup es va conèixer a la UE Mataró, on Zori va arribar la mateixa temporada en què va començar al CEJ l’Hospitalet. “L’equip era lluitador, energètic i estava boig pel bàsquet. Vam començar molt bé i després les coses es van tòrcer, vam baixar a Preferent B, i al desembre vaig marxar a Mataró, a Preferent”, rememora.

Es retrata com una eterna observadora. “Moltes vegades una mirada o un gest diuen molt més que qualsevol paraula. En una banqueta un xoc de mans o un puny amunt signifiquen tant…”, enraona la badalonina, encantada i completament adaptada al CB Grup Barna. Se li nota, sobretot, als ulls.

La banqueta del conjunt d’Eloy Acedo és un cúmul d’estímuls positius i adrenalina. “Som un grup molt unit i humà, i es reflecteix en el nostre joc i també en com ens animem. Hem de continuar creixent i confiar més en nosaltres”, reflexiona. Carla Grau (Bàsquet Femení Viladecans), Júlia Soteras (Manresa Club Bàsquet Femení 2021) i la mateixa Zori (AB Premià) són les úniques novetats d’un equip que va pujar a Lliga Femenina 2 després d’un curs gairebé perfecte a Copa Catalunya i a la fase d’ascens.

Zori es va formar al BBC badalonès. “És el club de la meva vida, que ara és la Penya”, diu. Va començar a jugar amb cinc anys gràcies a la visita a l’Escola Jungfrau d’en Ricky, un entrenador del club que els va repartir uns flyers: “Estaven intentant formar un equip d’escola de bàsquet i la meva família ens va apuntar a la meva germana Sònia i a mi. Aquest esport em va atrapar”.

Recorda especialment l’entrenadora Jessica Garcia, que és i sempre serà la seva entrenadora de formació. “És aquella tècnica a qui sempre li tens el màxim respecte, confiança i afecte. La Jessica em va ensenyar tot el que sé, em va formar i tota la base que tinc és gràcies a ella. Em va desenvolupar com a jugadora, i em va transmetre què és el bàsquet”, la retrata, agraïda.

A l’entrevistada li va costar molt abandonar el club on havia crescut i on es va enamorar d’aquest esport per acceptar la proposta del CB Granollers. Era el primer cop que sortia de la seva zona de confort. “Hi vaig fer un pas endavant, vaig aprendre molt de les companyes i, sobretot, de l’entrenador, David Delaurens, qui em va insistir molt amb el meu tir i me’l va corregir. Diria que ara és un dels meus punts més forts”, comparteix.

Malgrat que Zori era júnior de primer any, va competir amb el Júnior A, amb “el millor equip” que ha tingut mai el CB Granollers (Clara Maspons, Maria Callizo, Jana Delaurens, Anna Castells…). Després de les experiències a l’Hospitalet i Mataró, i ja com a sènior, va tornar al conjunt granollerí, un any abans de la seva aventura americana.

Marxar als Estats Units i estudiar Fisioteràpia han estat, “sens dubte”, les millors decisions que ha pres fins ara la badalonina, a punt d’acabar el grau. Està fent pràctiques a l’Institut Guttmann, hospital especialitzat en el tractament mèdic-quirúrgic i la rehabilitació integral de les persones amb lesió medul·lar, dany cerebral adquirit o una altra discapacitat d’origen neurològic. “Hi estic valorant encara més la vida perquè qualsevol dia pots tenir un ensurt”, adverteix. Cada cop li interessa més la neurorehabilitació.

A vegades surt “molt fotuda” de l’Institut Guttmann després de veure situacions “molt difícils”. “Quan entro allà, no puc perdre mai el somriure perquè si tu no els tens, potser els i les pacients… A vegades és difícil somriure amb la boca i intentes fer-ho amb els ulls, les mans… Amb el que puguis”, enraona Zori, sincera i plena d’energia.