La motellana Alèxia Putellas somriu amb la seva setena Lliga. Foto: FC Barcelona
“No sents, cor meu, quina pluja més fina? No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? No sents, cor meu, quina pau més divina? No sents, cor meu, que la pena se’n va? No sents, cor meu, quina pluja més fina?”. Potser Alèxia Putellas (Mollet del Vallès, 1994) ha llegit algun cop el poema Cançó de pluja, de Josep Maria de Segarra.
A l’Estadi Johan Cruyff queien unes gotes generoses mentre les seves companyes la mantejaven i li cridaven onomatopeies i coses boniques. Si la molletana plorava, la pluja ho ocultava. Li passaven pel cap moltes imatges, escenes de dolor i felicitat, de crosses i progressos, de dubtes per no saber si tornaria a ser la mateixa a la gespa. Moments en què ha necessitat paciència i inspiració. Una inspiració que sempre ha trobat en l’extenista Serena Williams i Leo Messi, o en les seves companyes i la família. Cap persona, però, l’impulsa més que el seu pare, Jaume Putellas, que va morir fa gairebé 11 anys.
Putellas havia passat massa temps allunyada dels terrenys de joc. Sabia la xifra exacta: 299 dies o 9 mesos i 25 dies sense poder jugar, des d’aquell maleït 5 de juliol de 2022 en aquell maleït entrenament amb la selecció espanyola a l’Abadia de Bisham, on la molletana va patir ruptura del lligament encreuat anterior del genoll esquerre. Adeu a l’Eurocopa i a la resta de competicions.
El destí i la tenacitat
El destí i sobretot la seva tenacitat han fet que la capitana tornés el passat diumenge, just el dia que el seu Barça no depenia de resultats de tercers per ser matemàticament campió de Lliga. Curiosament, ho va fer contra el CD Sporting Club de Huelva, l’últim rival contra qui havia jugat amb la samarreta blaugrana, a la final de la Copa de la Reina, i l’adversari que se li solia ennuegar a les blaugrana en temps de domini de l’Atlético de Madrid.
El 30 d’abril de 2022 quedarà per sempre com la jornada del retorn de la molletana, amb poc més de 15 minuts al camp, un xut desviat, una victòria per 3-0, i per com va aixecar, feliç i agraïda, la vuitena Lliga del Barça, la quarta consecutiva. Putellas n’ha guanyat set. Només se n’ha perdut una, la del curs 2011-2012, quan estava jugant al Levante UD. Les blaugrana acumulen 61 triomfs consecutius a la competició domèstica i aquest curs han marcat 108 gols i només n’han rebut cinc en les 26 jornades disputades.
Abans de guanyar la Lliga, la migcampista havia entrat en la seva primera convocatòria després de la lesió i havia format part d’un altre dia especial, el 27 d’abril amb la tornada de les semifinals de la Champions contra el Chelsea al Camp Nou. “Alèxia, no vull assumir riscos amb tu. Només jugaràs si el context és l’adequat”, li havia advertit el seu tècnic Jonatan Giráldez, que va considerar que un matx tan complicat i amb 1-1 al marcador no era el millor moment perquè la seva gran estrella tornés a la competició.
Va ser molt simbòlic que durant la celebració de la classificació per a la final d’Eindhoven, mentre les jugadores cantaven Un dia de partit amb la grada, Putellas es tragués el peto de suplent i continués saltant i compartint el moment d’eufòria.
L’objectiu
El seu objectiu és jugar en les millors condicions possibles el pròxim 3 de juny per poder ajudar l’equip a aixecar la seva segona Champions en la quarta final i contra el VFL Wolfsburg, l’equip que va provocar l’icònic “no hi ha distància” de la capitana en una conversa amb Andrea Ginés a Barça TV. Si no hi ha un canvi radical en el guió, serà una de les últimes cites que cobreixi la televisió del club, que desapareixerà 27 dies després.
La capitana tindrà tres partits de Lliga per agafar més ritme i confiança, contra la Real Sociedad, l’Athletic Club i el Madrid CFF. Sap perfectament els dies, les hores i els segons que falten per a la gran cita. Assumeix que moltes persones d’arreu del món la volen continuar veient triomfant perquè la consideren una referent. “Jo flueixo i faig el millor que puc allò que sé fer, que és jugar a futbol. Però no trio ser una referent. És la gent qui et col·loca en aquest lloc”, enraona Putellas a Juan I. Irigoyen en una conversa per al diari El País. Qui sap si a Eindhoven plourà també. Qui sap si allà tornarà a sonar una altra cançó de pluja.
